Pedalo, ergo sum

Òlibes amb pedals

2010-11-18T23:47:00.000+01:00

Demà divendres anem a sopar a Collserola amb la colla de BTTMania. Repetim una experiència de fa un mes, una nocturna al Corredor. Vam sortir des de Dosrius i amb un parell d'horetes ens vam plantar al restaurant situat al Santuari. Sopar, i cap avall, no sense alguna pujadeta que ens deixava en uns dels millors corriols de la zona.

Quan pedales de nit les sensacions canvïen, s'intensifiquen. Val molt la pena. Esbufegues però no et canses: la pujada no et pesa a la vista, no has de clavar la mirada a terra per temor de veure el que t'espera darrera cada revolt. I si vas obrint el pas, una mica allunyat de la colla, en sents els sorolls, els riures i les pampallugues de les llums, però el bosc t'atrapa.

Les baixades es fan més lentament, i tots més juntets. La nit ens apropa.
Tot és diferent. Fins i tot la dutxa final, en silenci per no despertar ningú, és una experiència nova.

Ja tinc ganes que siguin les vuit del vespre de divendres!

fotos by joype

Buf, ja tocava acualitzar

2010-11-09T00:08:00.001+01:00

No sé que m'ha passat però no em venia gens de gust escriure al blog. No vol dir, però, que la bici pari. M'he encallat i punt.

Miraré de fer un breu resum de la meva activitat des del darrer post:

bicicleta - menjar - dormir - menjar - dormir - menjar - dormir - bicicleta - menjar - dormir - menjar - dormir - menjar - dormir - bicicleta - bicicleta - bicicleta. També alguna altra cosa.

Més o menys.

I la Volta al Canigó amb Bttmania, no ho oblidéssim pas.

Experiència quasi mística. Vaig veure un tunel on no hi era, enmig de la boira, les rampes als quàdriceps, la desmoralització total, el fred i el vent, la solidaritat, els més de dos mil metres de desnivell, les cagarrines del matí. Experiència mística de debò. El refugi, els companys, el matalàs a terra, el llençolet i les dues mantes, el fred, la dutxa, la gana, la gana, la gana. Però quina experiència! No ho canvio per res!

Bé, havia de trencar el gel. Seguirem. Arriben canvis importants.

Primera sortida per Briançon: Coll de Granon

2010-08-22T19:15:00.000+02:00

Quan arribes a un lloc per estar-t'hi 15 dies, el primer que fas, com a ciclista, és buscar informació sobre rutes possibles. Mirar algunes pàgines, el wikiloc, resseguir la zona amb el G.Earth, etc. Vaig tenir poc temps per fer aquesta tasca abans de marxar. I el poc temps, a més, el vaig haver d'utilitzar en conseguir els mapes pel gps, eina indispensable per fer les rutes en paratges desconeguts.

Així que només vaig poder obtenir informació d'una ruta, el pas del Coll de Granon, que fos suficientment a la vora del lloc d'estada per no haver d'agafar el cotxe (una altra de les meves costums és evitar-lo el màxim possible: sortir i arribar amb bicicleta des del campament, en rutes circulars)

Quan vaig arribar a la Val Clarée ja portava la ruta carregada al gps per fer-la el primer dia em toqués bici (s'ha de coordinar amb la família, la resta d'amics, etc, i anar muntant, pacientment, un calendari còmode per tothom)

El 3 d'agost, a les 10 del matí (més d'hora estàvem a la vora dels 0 graus) vaig iniciar aquesta ruta, que em porta des dels 1360 metres d'altitud del campament fins els 2405 del Coll, per una pista de pujada dura als primers quilòmetres (rampes del 12 i 13%) i pedregosa entre els 1900 i els 2300 metres.

Passat el poble de Granon ja ens trobem a suficient alçada per tenir les primeres recompenses. Al fons, la Val Clarée, origen de la ruta, i ben marcat el camí que vaig anar seguint. Les muntanyes del darrer terme fan frontera amb Itàlia (la zona de Sestriere) i estan farcides de forts i pistes militars

En una de les cruïlles em trobo una prohibició de pas per pista militar. Ens duu a un fort circular ben curios, però que queda fora de l'abast de la meva ruta

El camí comença a planejar, i en uns còmodes quilòmetres finals ens situem al Col du Granon, pas entre la Val Clarée i la vall de Serre Chevalier, tancada al final pels colls Lauteret i Galibier i que delimita per l'est el Parc dels Ecrins (el que hi ha sota els núvols de la fotografia)

Al coll, enmig de la gentada que puja amb cotxe (i pocs en bici, ja que només està asfaltat per una banda) em dedico a menjar i a disfrutar del paisatge guanyat a pols i pedalades. El vent gelat m'obliga a abrigar-me. Un cop menjat, davant meu m'espera una de les meves millors experiències amb bici, un "single track" inacabable que em fa baixar dels 2400 als 1200 metres de desnivell fins a Briançon.

La pena és no poder compartir-ho amb ningú. Quilòmetres i quilòmetres de corriol, a vegades en mig de prats, a vegades entre arbres, rectes, corves, amb pedres i sense pedres, un veritable festival.

I a més amb vistes espectaculars sobre els Ecrins

Just abans d'arribar a Briançon prenc la darrera fotografia, on es veu (malgrat la mala qualitat de les imatges del telèfon) un dels característics forts construïts a la França de LLuís XIV per l'enginyer Vauban, veritable heroi d'aquesta contrada, tot i que els seus castells estan escampats per tota la geografia francesa)

Finalment arribo just passades les 15,00 hora límit per dinar, però aconsegueixo convèncer a l'equip de cuina del dia que em mereixia un bon tiberi, pels 39 quilòmetres fets i pels 1300 metres de desnivell.

Inici de vacances beteteres immillorable.

Els Alps: el cel

2010-08-22T10:53:00.000+02:00

Vacances a Briançon, una de les ciutats importants del departament dels Alts Alps, que forma la regió francesa de Rhone-Alps conjuntament amb els departaments de Savoya, Alta Savoya i Isère, regió que després d'aquests vacances declaro la meva pàtria adoptiva.

Briançon es troba al centre de quatre o cinc valls, en una de les quals, Val Clarée vam instal·lar el campament de vacances del Centre Excursionista de Catalunya, en un recinte del camping municipal de Le Rosier.

Aprofito per reivindicar aquesta forma de vacances: entre 100 i 200 persones amants de la muntanya, de tota edat i condició física, amb la intendència solucionada a base d'un servei de cuina professional i el suport dels campistes ("pringues" un dia sencer a canvi de trobar-te tots els àpats - de qualitat- fets la resta dels dies).

Per les persones amb fills és una solució ideal, ja que ràpidament es formen colles per grups d'edat i es poden combinar sortides de tota la família o activitats compartides amb altres famílies, amb grups de joves, en solitari, etc.

Aquest any, però, no he pogut compartir sortides de btt amb ningú. La bicicleta no deixa de ser una opció minoritària en una entitat que ha estat vinculada des de sempre amb l'alpinisme i l'excursionisme. Però fer sortides des d'un campament base, on tothom explica les seves aventures quan et trobes a l'hora de sopar, i on comparteixes rutes i entorns d'interès, també val la pena.

Durant els campaments vaig fer 4 sortides en bici: Col du Granon, Col du Rochiles + Col du Galibier, Col des Ayes i uns descensos pel la telecabina de Briançon amb el meu fill i un amic seu.

Seguirà crònica de les sortides ...

Les fonts del Segre

2010-07-20T00:39:00.000+02:00

Ahir vaig disfrutar com un nen. Dues rodes, un gps i un manillar per portar-lo. La ruta la vaig trobar al Wikiloc. El darrer tram no el vaig fer, perquè s'estava fent tard i la calor ja apretava de valent. En total 44 kms. i 1200 metres de desnivell.

Vaig començar a pedalar a quarts de nou, des del camping d'Estavar, el centre d'operacions d'aquest juliol (i potser de les esquiades que desitjo fer aquest hivern)

Les primeres pedalades són per carretera, solitària fins a Sallagosa. Des d'allí una carretereta, també tranquila, fins a LLo. Passaven poc de les nou i em disposava a entrar a les Gorges del Segre. Camí totalment recomanable, asfaltat (bastament) en els primers quilòmetres, molt fresc i amb la companyia constant del riu, petit però que ja apunta maneres.

Al cap d'uns quilòmetres molt agradables el camí s'enfila per la falda de la muntanya deixant el riu al fons, i es dirigeix cap a uns prats de pastura on trobem el Refugi de la Culassa, a 1825 metres d'altitud, sota la carena que acull el Puigmal. Vaig aprofitar per esmorzar, un trist sobre de gel (havia oblidat les barretes, maleïda memòria), i disfrutar de la solitud i de les magnífiques vistes sobre el Carlit i el Puigpedrós, campions ceretans.

vista estirat al prat, fent companyia a les vaques a la vora de la Culassa

la carena del Puigmal, just a sobre les Fonts del Segre i el refugi de la Culassa

lluint maillot epic, les vaques al·lucinaven (i sort que no hi havia el toro)

Un cop rempresa la marxa, només em quedava una mica d'ascensió fins a trascollar (als 2050 metres d'altitud) cap a la vall veïna on, unes zigues zagues en una pista molt pedregosa em van portar ràpidament al poble d'Err.

En arribar-hi vaig tenir forces problemes amb el gps, ja que en moltes ocasions li costa orientar-se i et va enganyant (comença a donar voltes i no saps cap on et dirigeixes fins que ja has fet una bona distància en la direcció equivocada)

Superats el problemes de navegació, el track em va portar per un gr que transcorre paral·lel a la vall principal de la Cerdanya, amb uns rampots una mica desagradables al principi, però que al final paguen l'esforç. Arribat a Hix vaig preferir deixar el track, que encara anava a donar la volta per l'Oest de Puigcerdà, i dirigir-me directament per carretera cap a Estavar, on m'esperaven la família i la piscina.

Al final del dia una sorpresa molt agradable. De baixada a casa vam parar a sopar al poble de Toses, i en buscar bar per sopar vaig parar el cotxe just al costat del blogaire Power, a qui vaig saludar. Una mica més lluny vaig veure dos admirats blogaires ciclistes, el Santi i l'Ada, que tenen la delicadesa de llegir les meves tonteries i a sobre el detall de deixar-hi comentaris. No vaig poder saludar-los personlament, perquè vaig haver de recular amb el cotxe, i amb la família i tot (que en aquell moment no estaven de massa humor!!) vaig preferir deixar les presentacions per una altra ocasió més tranquila.

La tonteria cansa

2010-07-08T00:30:00.001+02:00

Dimarts d'estrena, sabatilles (bambes que deiem els de la meva generació) d'estiu que he pillat (que diuen els de les generacions d'ara) al Dr.Bike de Premià. Unes Northwave que faran joc amb les seves germanes de coll alt d'hivern.

I per estrenar-les, una sortida sense pretensions, una clàssica (tontòdrom en diuen els professionals). Pujada desde Teià cap a Sant Mateu. He tingut "mala sort". M'he parat al final de Teià, abans de deixar l'asfalt, per fer quatre estiraments, atès que sentia les cames molt tibants de jugar a volei i a ping pong amb els meus fills aquest diumenge. Durant la meva exhibició gimnàstica ha anat arribant un nombrós grup de beteteros. He esperat que sortissin, perquè no suporto -orgullós qué és un- que tota una colla et vagi passant mica a mica en una pujada punyetera. Tardaven a sortir, esperant els últims, i jo ja no sabia com posar-m'hi amb els estiraments.

Finalment ha sortit una bona part de la colla i m'he situat darrera d'ells, amb l'esperança -orgullós que és un- d'anar passant els més lents. Qui els va parir!! Es veu que no n'hi havia de lents en aquest grup!! Treient la llengua i amb les pulsacions a tot drap, he arribat al Coll de Clau patint com un animal per mantenir la posició, i a més un cop dalt sense poder parar a descansar -orgullós que és un- perquè ja havia esgotat la credibilitat dels estiraments abans de començar. He fet el cor fort i a aguantar -orgullós que és un- fins al cap d'un parell de corves, on quan ja no em veia ningú però per si de cas, he fet com que dubtava de quin camí agafar, si la dreta o l'esquerra.

Cagum l'olla, que hauré de comprar-me algun llibre d'autoajuda a veure si se'm passa aquesta tonteria de demostrar no se què a tot bitxu vivent amb bici. Em pensava que amb l'edat evolucionaria, però no hi ha manera!

A partir d'aquí, i ja desenganxat del maleït grup (ells que saben!) he tirat més tranquil i disfrutant de la pujada que queda fins a Sant Mateu (fins que he vist un puntet a la llunyania, i no ho he pogut evitar, ho confesso, l'he hagut d'atrapar. Altra cop les pulsacions pels núvols, però aquesta vegada en positiu, a l'atac!!)

Ai mare meva, pocs quilòmetres (20), però les cames ben petades (crec que les sabatilles noves estan acollonides perquè tenen més cap que el cap que les porta)

Al final he volgut repetir una trialera de baixada fins a Vilassar de Dalt i m'he perdut. Els camins encara estan embolicats pels efectes de les nevades. Ho he aprofitat, però: he anat a parar a un camp de proves per les tubeless, una vessant plena de cactus!! (aprofito per dir que n'estic encantat, de moment, un munt de quilòmetres sense cap punxada ni incidència)

La sortida s'ha acabat amb una remullada fantàstica al mar abans de la dutxa. Un privilegi sortir de casa amb les xancles, travessar per sota la carretera, i trobar-te amb una piscina immensa per tu sol. Tanta tonteria cansa, però al final sempre hi ha premi!

Tornem-hi

2010-07-05T23:38:00.001+02:00

Després d'uns dies de no escriure ja tocava posar-s'hi. La Epic Trail va ser un èxit (la crònica la penjaré al blog germà de Mountain Ruc quan recopili les fotografies dels companys, molt millors que les meves, entre altres coses perquè són les a les que hi surto jo, jeje).

El cap de setmana següent a la Epic vaig fer una sortida frustrada per l'Alt Urgell. Just quan coronava un coll per endinsar-me a Andorra des de la Seu, el temps es va girar i va començar una tempesta elèctrica que amenaçava d'atrapar-me. Després de "xupar-te" una pujada de més de 1000 metres de desnivell per una pista "pestosa", pedrosa i fastigosa en solitari, fa molt poca gràcia haver de renunciar a la baixada per la vessant verda i tornar, cagant llets, a passar per la pista "pestosa", pedrosa i fastigosa. Però trobar-te a 2000 metres d'altitud, en solitari i amb una tempesta no és una situació agradable. La prudència és el primer que se'm va ensenyar a casa, una família de muntanyencs "de tota la vida".
Va servir, però, per comprovar que la Epic no m'havia destrossat del tot, i que les cames encara funcionen.

I ja finalment, només una altra sortida, completament diferent. Per casa i amb molt bona companyia. El divendres passat vaig sortir acompanyat d'un ruc èpic i d'un perico maníac (coses de la zoologia metafòrica).

Una mala foto d'un bon company

Vam circular per camins prou coneguts però mai aburrits. Corriolets per la zona que hi ha entre Can Bruguera i la Riera d'Argentona que ha havia ensenyat, setmanes enrere, amb l'orgull de l'amfitrió, a la colla dels manies.

l'Èpic mesurant la magnitud de la tragèdia

Paradeta entre corriolets. Els vespres d'estiu al Maresme són una delícia

Una quarantena de quilòmetres que van inagurar el cap de setmana amb optimisme.

Diumenge, situat en el camping d' Estavar (nou centre d'operacions durant el juliol), havia preparat una sortida a les fonts del Segre, però va ploure bona part del matí. Una altra setmana serà.

Tancat per vacances

2010-06-17T23:26:00.000+02:00

Demà sortim cap a Pont de Suert. Epic Trail en 4 dies. Esperem tenir bon temps i pocs maldecaps mecànics i molts maldecaps btteros, que per això hi anem!!

Relaxxxxx ....

2010-06-11T21:23:00.001+02:00

La pressió de la feina ha estat un pel excessiva aquesta setmana. Avui he jugat a relaxar-me tipus pel·lícula: un passeig en bici per la platja, sense suar, vestit de passejador en bici per la platja, un llibre, i a jeure una estona a les pedres, amb la música tèbia d'en Micah P.Hinson i una bona dosi de paciència per suportar les mosques (que a les pel·lícules no hi surten mai, com tapoc hi surten les formigues ni les aranyes quan els protas s'estiren als prats bucòlics, i ja no diguem les tifes de vaca).

Bucòliques fotos de la meva companya

Viure davant del mar pels ciclistes té un gran inconvenient: ens falta poder pedalar per la meitat del nostre territori.

A vegades, però, podem aprofitar per sentir-nos relaxats tipus pel·lícula. I això és el que avui he fet.

Desengumat!!

2010-06-09T23:49:00.001+02:00

Si la goma no sona, la vida és bona!!

Èxit brutal. Sortida desengumada sense incidents. Tinc la sensació de ser una persona gran ja, com quan als nens ens deixaven portar pantalons llargs, o veure vi i cafè a casa, o sortir de nit ...

Ja no tinc goma! He deixat la goma!! M'he desenganxat de la goma!!!
Ja puc dir a la reunió dels Gomats Anònims: Em dic Jordi, i sóc un ex-gomat. I tots em feliciten i murmuren aprovacions mentre una il·lusió em fa sentir un pessigolleig que em recorre l'estómac.

Un somni. Una realitat.

Ara només espero no recaure ...

El pijoteras surt de l'armari!!

2010-06-08T00:26:00.000+02:00

Al final he caigut al parany. Després de molts anys anant en bici (18!), sense fixar-me mai massa en els components, baixant la qualitat en lloc de pujar-la cada cop que una peça es trencava i s'havia de substituir, no tenint ni idea de quins són els millors components, ni rodes, ni pedals, ni ..., bé, després de ser un xapuses total al final he vist la llum!

Fas més quilòmetres i, inevitablement estàs més pendent de la bici, llegeixes blogs, parles amb l'un, ara amb l'altre, i et comença a picar el cuquet. Vas mirant una revista per aquí, algun aparador per allí, una web de productes de tant en tant, i el cervellet comença a imaginar coses ... I, finalment, arriba el dia. En el meu cas han estat unes rodes XTR. I, a partir de demà passat, sortiré de l'armari i confessaré la meva veritable tendència: deixo les gomes!! Em passo a tubeless!!

De moment una sortida de prova el dimecres, per la meva zona. I llavors fins diumenge, que m'espera una bona ruta amb els de BTTMania per Torelló. I, finalment, la setmana vinent la Epic Trail. Si supero aquestes proves sense entrevancs, mai més portaré una goma.

¡¡"Que se la pongan ellos"!!

Dies de silenci

2010-05-25T23:51:00.001+02:00

Massa dies sense escriure al blog. No per falta de bici, sinó per falta de temps.
La darrera escapada ha estat una ruta a la Seu d'Urgell, on hem instal·lat la caravana almenys fins a finals de juny.
Com que em vaig descuidar les sabatilles de btt, em vaig veure obligat a sortir amb les botes de muntaya i sense cales. Una merda. Però volia sortir tant si com no, ja que estrenava les flamants rodes XTR.

Vaig triar una ruta ben a prop del camping, i sense complicacions. Al Wikiloc la ruta porta el nom de Serra d'Arfa, recorreguent les muntanyes que hi ha darrera d'aquest poble per unes pistes en molt bon estat. Pel meu gust una mica aburrida, ja que la baixada es fa per una pista molt ampla, amb molta pendent i amb una fastigoseta capa de pedra solta que la feia perillosa.

Coll amb masia en runes, a uns 1000 metres d'altitud

Les vistes són espléndides i la temperatura molt agradable (tot i que a la darrera parada em vaig quedar força fred perquè només portava maillot d'estiu). El Pirineu està força nevat, diria que la neu és contínua per sobre dels 2.300 metres, i amb moltes clapes per sota d'aquesta cota. La calor que ha començat a fer la fondrà de seguida (això esperem, perquè tenim la Epic Trail molt a prop)

(els que fem rutes en solitari i blogs tenim un problema, sobretot si a més portem mòbil en lloc de càmara de fotos amb disparador retardat)

L'únic entrebanc que vaig tenir és que el pont que travessa el Segre està tallat a Arfa, el que em va obligar a fer uns quants quilòmetres de mes per anar a buscar un pont alternatiu

La tarda la vam rematar amb una passejada familiar al poble d'Arsèguel, amb una visita molt recomanable a la fàbrica de llanes

Retro-post. Estiu a Suissa

2010-04-27T20:27:00.002+02:00

Em venia de gust compartir algunes fotos dels dies que vaig passar a Suissa, en els campaments d'estiu del Centre Excursionista de Catalunya a l'agost de 2009

Imatges de la nostra caravana, instal·lada al camping

Vaig fer un parell de sortides en BTT memorables. L'una en solitari i l'altre acompanyant un crack que em va deixar catacrac.

Les dues van consistir en pujar als colls que tancaven pel Nord la vall on estàvem acampats, la Val Ferret.

La primera em va situar a la Fenetre de Ferret amb unes vistes magnífiques sobre tot el massis del Montblanc i la vall d'Aosta, resseguint primer una pista i després un corriol molt transitat. Una sortida divertida de les que a mi m'agraden: primer es puja i després es baixa.

A mig camí, arribant als LLacs de Fenetre, vaig haver de menjar perquè estava cascadet i feia aquesta cara de pena

Les vistes sobre el massís del Montblanc i les Grans Jorasses són espectaculars

Arribant al coll de 2700 metres que s'obre cap a la Vall d'Aosta, sobre el Col Gran Sant Bernat. La gent al·lucinava que estigués allí amb bici. Alguns em feien comentaris (els entenia més quan baixava que quan pujava, per la quantitat d'oxigen que m'arribava al cervell)

La segona sortida va ser una proposta d'en Salvi, el crack. Mentres jo panteixava ell anava pujant i baixant. Mentres jo caminava en el corriol amb pendents descomunals, ell encara portava el plat del mig.

Vem pujar cap el Petit Col du Ferret, per vorejar per darrera un turonet i tornar a entrar a Suissa pel Gran Col du Ferret. Vorejar el turonet amb un "pati" impressionant, per un corriolet on quasi no hi cabien els peus (i molt menys la bici) que sobrevola la Val Ferret italiana (hi havia poca imaginació toponímica en aquesta zona pel que es veu).

Uns isards situats més amunt van deixar anar unes roques que una mica més i em toquen. Els indígenes són així de desconsiderats!

Vistes de la cara nord del Mont Dolent, el cim punxegut de la dreta que domina la contrada, i de la cara esquerra del dolent de la pel·lícula

Entre els dos colls de Ferret, vistes de les parets de les Jorasses i del Mont Dolent, amb la llum de quasi capvespre. El fred començava a apretar, i és que ens trobàvem a més de 2500 metres.

La baixada va ser una experiència betetera única. El Salvi no només és un crack pujant. El tiu em va fer baixar per llocs impossibles per mi. Alguns els vaig fer, però quan se m'escapava i ja no el podia seguir, també perdia l'esma de fer els trams més tècnics. Els patates necessitem que ens marquin la traçada i que ens demostrin que és possible. El corriol de baixada era només apte per caminadors. Ho juro!

Vaig arribar amb la sensació d'haver fet una gran excursió!

De la tercera activitat ciclista interessant no en tinc fotografies. Vam fer, amb dos companys més, en Jaume i en Manel, una excursió preparada, bàsicament de descens, per les pistes d'esquí de Verbier (tot i així hi havia més de 500 metres de desnivell positiu pedalant). Combinant quatre remuntadors vam poder gaudir de corriols i pistes de baixada i d'unes vistes també impressionants. Els Alps valen la pena.

Diumenge enmerdat

2010-04-26T18:35:00.001+02:00

Sortida caòtica, després d'algunes sortides apoteòsiques ja tocava que les coses no anessin bé.

Avui tocava diumenge de colla "ruca". I hem enfilat cap a Cabrils, atravessant el maremàgnum de bikers que feien la Cabrilenca. No els he comptat a tots: cap allà al miler se m'han acabat els dits de la mà i he hagut de parar. Hem saludat a força gent coneguda, i hem engrandit la colla inicial de quatre amb tres persones més, companys meus d'esquiades que també roden.

Amunt cap a la Mútua però passant pel camí de la muntanya, no fos cas que se'ns emportessin pel davant els bojos que van darrera el pernil, premi pel primer que arriba a dalt la primera pujada de la Cabrilenca, pujada que es fa per l'asfalt.

A mig pujar hem sentit el tret de la sortida oficial, i just abans d'arribar nosaltres a dalt, ja hem sentit la cridòria del públic que volia saber amb qui s'havia d'anar a dinar avui per tenir bermut gratis (de pernil).

A partir d'allí hem compartit ruta un tramet amb els de la pedalada, i ben aviat els hem deixat per anar més tranquils.

La baixada "estupenda" del Dolmen direcció cap a la roca de l'Oreneta ens ha animat i hem baixat la guàrdia. Just deixar la roca hem volgut fer com si res, com si aquest any no hagués passat res al bosc ... i l'hem ben cagat! Després de rodar, descabalgar, passar arbre per sota, arbre per sobre, arbre pel costat, muntar, rodar i torna a començar unes masses vegades, finalment hem desistit i hem anat a la Roca per carretera a esmorzar.

Abans d'arribar, però, han començat les "panes". La cadena del Josep ha petat. Un cop arreglada hem fet un esmorzar cutrillu (molt cutrillu) al bar Cobo, l'últim cop que ens hi veuen. I a mig esmorzar una roda ha decidit fer "pssssssss" i deixar anar l'aire. Ni més ni menys que la roda de darrera de la flamant i espectacular bici nova, una Trek rígida de carboni, de l'altre Josep. Problemes mil per treure la roda, ja que l'eix es ben encallava en el forat de la tanca. Desmuntar frens, apretar per aquí, per allí (la cara de patiment del propietari novell -una bici que estrena cada 10 anys!) i finalment ha sortit i s'ha canviat la càmara punxada.

Però quan ja marxem, resulta que jo també la tenia punxada, la roda. Altra cop desmuntar, canviar i muntar. Les cames ben fredes, l'humor ben calent i els ànims per terra. Encara ens quedava una altra trencada de cadena per acabar de fer malbé la sortida definitivament. Què hi farem. Uns dies surt bé i uns altres malament. Uns dies es guanya i altres es perd. Uns dies toca el Madrit i altres l'Inter ...

Post past-Setmana Santa

2010-04-07T15:28:00.000+02:00

Tantes vacances i ja no recordava que tenia un blog!

Poca bici. Quatre dies a la capital (London) en una escapada que s'està convertint en una clàssica que re-editem any rera any amb dos amics més de Premià (de fet nosaltres vivim a Londres, la nostra estada al Maresme és circumpstancial), una excursió familiar al Ripollès, algun àpat amb mona on he exercit de padrí nefast, etc. També un parell de dies de feina. En resum, poca bici.

A veure si ho recordo: des de la sortida amb bttmania pel seu anniversari el passat 28 de març vaig fer una sortideta el divendres abans de marxar a Londres (el 2 d'abril) que em va sortir rodona, una escapada al Corredor el següent divendres per rebaixar les chips del fish, i finalment el dilluns de Pasqua vaig fer una clàssica, la Premià - Tordera, també en solitari (més val sol que mal acompanyat, jeje). No està mal, sobretot per les boníssimes sensacions que vaig tenir en aquesta darrera sortida (per exemple, en la tornada, tot i tenir el vent de cara no vaig patir gens, i això que el tren anava ben ple ...)

Avui dimecres provaré de sortir al vespre, innagurant el nou horari d'estiu que les autoritats han tingut a bé de canviar.

Mountain Branquing, nova modalitat

2010-03-14T22:43:00.000+01:00

La cosa pinta malament:

- Per aquí és pot passar?
- Nò, pel marge de dalt!!
- Segur?? On ets, que no et veig??
- Cagum l'olla, m'he trencat els pantalons!!

- On és el camí?
- Prou! Al proper trencall agafem la pista!

Al cap d'una estona:
- Prou! Al proper trencall agafem la carretera!

Avui la cosa pintava malament ...

Només arribar a la vessant nord ja hem començat a trobar els corriols tapats:

En les primeres parades encara estàvem d'humor per fer fotos amb la neu:

Després ja hem iniciat la pràctica d'aquest nou esport, que es portarà força aquesta temporada: el mountain branquing:

(1) inici: sortir del camí

(2) nucli: passo jo? passa la bici? passen els pedals?

(3) Aixeco una cama, ai, que se m'enganxa la motxilla!

(4) I ara què? C*ll**ns de branques!!!!

(5) Desenllaç: ja començo a sortir!

(6) Si, sí

(7) Finale: torno a ser persona

Quan arribes aquí s'ha de tornar a (1)

En resum, això ha estat el dia. Una quarantena de quilòmetres en bici, uns quants quilòmetres més, indeterminats, seguint els passos anteriors, i un bon esmorzar a Santa Agnés.

Ens espera una llarga primavera ...

Post-nevada

2010-03-10T22:45:00.000+01:00

Avui he volgut veure la neu, però el què he vist ha sigut les restes de la desfeta: fang, arbres caiguts i gel. En resum, 35 quilòmetres en 2 hores i 15 minuts de trilogia "pestosa": o saltant entre branques (amb el risc de malmetre la meva flamant jaqueta nova), o enganxant-me amb el fang, o patinant amb el glaç.
M'ha acompanat el Gerard Quintana i "su banda", amb el clàssic "Ben endins" (més o menys tal com em sentia en aquells moments)

Sort que la bici sempre té premi: la santa dutxa, un bon berenar i molta soneta després de sopar.

I avui estic especialment content, perquè m'han tractat molt bé a la nova botiga de Premià, el Dr.Bike Outlet, gestionada pel Sergi, antic mecànic de Probike i de Tribike (menys mal que anem en bici i no en sardina, perquè haver treballat a Prosardina, Trisardina i Dr.Sardina no mola gens!).

Divendres, fabes tendres

2010-03-06T17:53:00.000+01:00

De nou celebrem divendres, la bici i jo. Sortida a les 14,45h només amb un parell de torradetes a la panxa. Fa solet i disfruto després d'haver après (ja tocava) a arrancar sense córrer, sense patir. Com sempre, arribo al peu de Parpers (uns 14 kms. i 40 minuts des de casa) amb l'automàtic posat. Aquí sempre em paro sota l'autopista per decidir quina serà la ruta. Avui toca pujar al Jabalí de Oro pel Camí de'n Dan, el mateix camí que la setmana passada vaig baixar amb una gent de Mataró que em vaig trobar a dalt de Parpers i que em van convidar a seguir-los, gaudint d'una baixada més ràpida que si l'hagués fet sol. Sempre necessito que algú em marqui la traçada, i disfruto amb la sensació d'anar en fila índia, quan tothom baixa a la mateixa velocitat.

A l'Espinal, la meva bici,

i jo

Un cop a Parpers, després de que la pujada se'm fes curta, enfilo cap a l'Espinal i Sant Carles, i d'allí baixo a Dosrius pel camí de les fulles, una baixada en pista molt ràpìda i divertida. A l'estiu fa patir perquè el sauló no deixa frenar allí on vols, però durant l'hivern, i sobretot després de ploure, la baixada està "brutal", perquè les rodes s'arrapen a terra i permeten frenar al darrer moment.

A Dosrius agafo la carretera direcció Argentona, fins estalviar els primers trams de fang de la riera. Un cop sóc a la riera, em paro per posar-me els aurículars. Avui el Van Morrison em fa companyia, amb el clàssic Blowin' Your Mind, un títol molt apropiat pels temps que corren.

Arribo a Premià ofegat. He comès l'error de passar a un ciclista per la carretera, i he anat apretant, apretant, apretant, apretant ...

En total 45 kms. en dues hores i mitja. I corrents cap a la dutxa que m'esperen a Barcelona.

Diumenge de guants!!

2010-02-25T21:15:00.000+01:00

Espectacle curiós, ofert per l'inigualable VoyVoy, el mestre del vestuari, l'inimitable rei de les parades a mig camí perquè s'ha de posar jaqueta, després treure jaqueta, després treure casc que ve la pujada, després posar casc que ve la baixada.

Aquest cap de setmana ens ha regalat una estrafolària idea: tinc fred als peus. M'hi poso els guants:

Després, quan el veus pujat a la bicicleta sembla normal (però no ho és, ho juro!)

El diumenge es vam regalar alguns dels corriols que vam descobrir a la Montalbike

La tornada la vam fer pel super-camí dels Porcs, un recorregut que està convertint-se en un clàssic per mèrits propis: Can Bruguera-Oasis-Porcs-Riera Argentona. Adrenalínic.

En total 60 quilometrets de felicitat.

Segueix el camí

2010-02-20T17:14:00.002+01:00

La bici és una bona metàfora de la vida.

(Tant de bò tinguéssim senyals tant clars com aquests que ens marquessin sempre el camí)

Ahir 55 kms ben aprofitats. Camins coneguts, en solitari i amb plugim que accentua el fred. Pedalant sense patir, gaudint les pujades i amb prudència a les baixades. Tot patina i rellisca. Arribant ja sense la llum de la tarda. Els divendres són el millor dia de la setmana. Comencen al migdia i anticipen dos dies plens d'activitats i de descans.

Diumenge blanc i fred

2010-02-15T21:21:00.000+01:00

Sortida de diumenge amb la gent de BTTMania, que he tingut el plaer de conèixer "de canne y hueso" després de força temps llegint el seu web.

Cotxe fins a Santa Fe i una xerradeta amb els primers arribats, a 5 sota zero (i el bar tancat).
Quan ja hi som tots comencem a pedalar i a disfrutar de l'"experiència blanca". La crònica a aquí.
Hem passat una bona estona, diferent. Val la pena de tant en tant aprofitar les oportunitats que se'ns presenten per variar una mica.

Hauré de fer més quilòmetres aquesta setmana per compensar.

La bici rondinava al cotxe, impacient per posar les sabates noves a rodar

Aquí ja estava més contenta. La fredor de la neu li agrada

Quina colla! Quin perill!

Entre anades i tornades i la ruta pròpiament el comptaquilòmetres s'ha parat en 15 kms. (encara riu sota el nas).

Perdut!!!

2010-02-12T23:28:00.005+01:00

Si cada cop que passes per una cruïlla sempre agafes el de la dreta (perquè anant amb la colla no pots cometre cap error ni fer cap provatura estranya, que se't menjen) i un bon dia decideixes agafar el de l'esquerra, a veure que passa, pensa-t'ho dos cops. Perquè, al fons, la colla sap el què es fa!

Aquest és l'aspecte del camí després d'una bona estona baixant, i baixanit, i baixant. I les coses, quan baixes, les vols definitives, és as dir, no t'agrada que s'acabin malament i després hagis de tornar enrera. I llavors, encara que vegis que cada cop la cosa es va enmerdant més i més, tu insisteixes i tires avall obstinadament.

La putada és que quan arribes a baix de tot ja està tant enmerdat que quasi no pots ni pujar. I això, senyors i senyores, és el que m'ha passat avui. He anat a parar, després d'agafar el camí de l'esquerra, a un cul de sac a la vora d'un torrent, ple de bardisses seques i d'unes maleïdes plantes amb boletes que se m'han enganxat per tot el cos i no hi ha hagut manera de treure-les (ja veurem la rentadora).

Aquí ja s'havia enmerdat del tot

A més l'angúnia d'anar tard, amb un fred de colló de mico que s'anava aguditzant per moments en marxar el sol solet, i sense res per menjar.

Finalment he anat a sortir a un lloc ex-civilitzat (tot i que en el cartell avisen de que hi ha gossos perillosos, el que em faltava), però que tenia una pista amb condicions que m'ha portat a la carretera de Can Bordoi, justament allà on hi ha aquell pont, abans del darrer tram de més desnivell. Si veieu aquell camí, no l'agafeu. Porta al no-món.

Diumenge blanc: http://www.bttmania.org/forum/viewtopic.php?t=1686

Cap de setmana intens

2010-02-07T22:15:00.003+01:00

Aquest cap de setmana, que per a mi comença el divendres al migdia, he estat força hores sobre la bicicleta. El mateix divendres, sortint al migdia (sense dinar), vaig anar a retrobar un dels trams de la Montalbike del cap de setmana anterior.

Vaig arribar a Canyamars, i pel camí del Pou de Glaç fins a la Creu de Rupit.

Des d'allí fins a El Corral, justament per reseguir aquest tram, una pista de fortes pujades al principi, però després es converteix en un corriol baixador molt sinuós i divertit. Un pel massa fangós per les plujes del dia anterior. Les rodes patinaven de valent i vaig anar força en compte. Fer-me mal allí no seria massa agradable, ben lluny de qualsevol ajuda possible.

Un cop arribat al Corral em vaig enfila cap a la Ferradura, i d'allí per la pista que baixa del Montalt per la vessant Est, fins arribar a la pista de la Font del Malpàs. Prenent direcció Can Bruguera no vaig arribar-hi, desviant-me per la divertida baixada cap a Sant Marti de Mata

L'anècdota: el sol baix de la tarda, que em venia de cara tota l'estona em va fer optar per utilitzar les ulleres justament abans d'arribar al tram divertit de les travesses de fusta. Justament allí, on menys llum hi ha, tant poca que no vaig ni veure com uns ciclistes que vaig trobar i que seguia, van desaparèixer ràpidament. Vaig haver d'aturar-me perquè no veia "na de na"). Un cop guardades les ulleres, en tornar a sortir a l'esplanada que porta a Mataró, un altre cop el simpàtic sol de cara i a cegues novament.

En total 53 kms en 3 hores. Una bona feina preparatòria per un bon i merescut berenar!

I avui diumenge... ai avui .... he anat a fer la Prehistòrica amb la colla de Bttmania. Finalment, després de més d'un any de seguie i envejar les seves sortides i aventures els he conegut (cal dir que són més guapos a les fotos que a la realitat, però són força simpàtics)

He sortit de Premià a l'alba (òndia, que bonic!). A Mataró m'he trobat amb en Bernat, propietari d'una altra Scott com la meva, a qui només coneixia per internet i telèfon. Hem fet camí tranquilament cap a Parpers. La baixada en direcció a la Roca ha estat dura pel fred que feia. No hi anàvem preparats.

Un cop a la Roca ens hem trobat amb la colla, que mica a mica s'ha anat completant. 16 bikers en total. A quarts de deu hem iniciat la Prehistòrica Replay. Vells camins amb noves companyies. Tota una grata experiència.

Un cop acabada la ruta m'ha quedat la part més dura, tornar sol, després d'haver passat tot el dia acompanyat. He arribat a casa a quarts de tres, i sense temps ni de fer estiraments, ni d'entretenir-me massa a la dutxa, he sortit pitant a un dinar familiar de convocatòria inesperada (m'ha arribat un sms a mitja ruta)

En total 77 kms en 5 hores i escaig de pedalar (i sense migdiada possible, perquè dormir a les cadires dels restaurants és incòmode a la vegada que de mala educació)

Espero repetir l'experiència amb la colla dels maniàtics.

M'estalvio la crònica perquè millors i més experts cronistes ja la faran a http://www.bttmania.org/

Avui a dormir aviat!

Això és collonut

2010-02-04T22:41:00.001+01:00

Ahir dimecres vaig fer una sortida gloriosa. Un dia fantàstic (stupendu), temperatura ideal, llum i sol, sense quasi molèsties al genoll, una pujada sense patir, una ruta per camins clàssics (Mútua-Sant Bertomeu-GR fins Parpers-Espinal-Sant Carles-etc) amb suaus puja-baixes per corriols estrets i humidets, al punt, com a mi m'agrada (i a tothom, no te jode!)
Només un desengany, el camí que baixa des de Sant Carles fins al principi de la carretera de Parpers se l'han carregat a base d'obrir-lo. Un de menys! Sort que contínuament n'anem trobant de nous.

Parada fotogràfica en un tram de corriol del GR que va des de Sant Bertomeu fins a Parpers, alternativa a la pista fastigosa de la cantera d'Orrius, uns metres més amunt.

Arribant al Pla de l'Espinal, inici d'una de les baixades clàssiques que sovint fem. Ahir no la vaig per falta de temps.

El Pla de l'Espinal i el camí que l'atravessa. A l'estiu s'hi poden recollir mores, abans d'arribar al bosc que es veu al final. Abans d'entrar, també, a la "zona fosca".

El cel, ben blau.

Vaig arribar a casa amb un pajarraco considerable, ja que només vaig menjar quatre nous abans de sortir. Últimament sortia després de dinar, amb la panxa plena, i ahir vaig voler retrobar-me amb la sensació de passar una mica de gana. La recompensa d'un bon berenar i un bon cafè amb llet, calentonet, bé val la pena.

Demà, si el temps ho permet, més. I diumenge me'n vaig amb els de Bttmania, després de molt temps d'esperar a que facin una sortida a la meva mida. Aquesta vegada faran el replay de la prehistòrica.

Montalbike 2010

2010-02-01T19:35:00.002+01:00

Diumenge 7:30h del matí, camí cap a Sant Vicenç de Montalt, pedalant, veig llevar-se el dia. No fa tant fred com el que m'esperava. Recullo als dos companys, la parelleta de Mataró, en Marc i en Josep, i junts arribem al nostre destí poc abans de la sortida de la MONTALBIKE. Hi ha molta gent, tanta que fins i tot em resulta impossible trobar un biker amb el que havíem quedat (això sí, no ens coneixíem, només sabíem que tenim la mateixa bici). Com que ell s'havia situat a la línia de sortida, m'ha sigut impossible de localitzar-lo.

Una sortida amb dues parts ben diferenciades: la primera bastant fastigoseta, amb un bucle sense cap interès, només que per estirar la gentada, però que tampoc ho aconsegueix del tot, perquè es fan cues a la primera baixada de corriol. Mentre estava a la retenció sento la frase del dia, la d'un ciclista a un company: Veus! Ja t'ho deia jo, havíem de sortir els primers, així no haguéssim trobat aquest merder!
Jo em descollonava per dintre, perquè aquest era un dels que anava caminant a les pujades que havíem fet fins llavors, on els primers no deuen ni posar el platillo! Pobret, el dia que surti dels primers l'esclafen!

La veritat és que jo sempre faig el contrari, surto dels últims. Quasi totes les pedalades em dedico a passar gent continuament. En algunes ocasions has de fer cua, però sempre, sempre, et creus un super! I quan veus que ja no passes a ningú, tranquil, has arribat al teu lloc.

En aquesta ocasió em passa el mateix, agreujat per una trencada de cadena als primers quilòmetres, que fa que t'ajuntis amb gent que ja veus que és impossible que acabin la pedalada. Ho veus i ho sents: els gemecs i les queixes.

La ruta comença a ser interessant a partir dels corriols de la zona del Supermaresme, corriols que ja coneixem, però que el pas de molta gent i les darreres plujes els han deixat en inmillorables condicions per baixar a tota pastilla. Són camins que els hem fet de pujada i de baixada, secs i molls, bufant i xiulant. Sempre ens han agradat, però baixar-los a tota llet passant gent és encara més divertit (amb la meva colla no ho aconsegueixo!)

Baixem fins la pista de LLavaneres a Santa Mònica, i d'allí pujem pel típic camí que ens portaria a la Font del Mal Pas, però en arribar a dalt ens ens desviem per un corriol nou que em va agradar moltíssim i que segur repetirem aviat i que mena cap a la zona de Canyamars, a la vora de Can Pau de la Rosa. Una altra pujada, molt coneguda (potser l'he feta més de 50 vegades) cap a la Creu de Rupit. A la Creu de Rupit agafem un corriol sorpresa fins el Corral, d'aquells que s'han d'incorporar a les rutes clàssiques perquè t'estalvia pujar al Coll de la Ferradura.

Des de El Corral els corriols que darrerament hem descobert (nosaltres, perquè segurament fa 1000 anys ja hi eren) que ens tornen a la zona del Supermaresme

I d'allí tornem a agafar corriols de baixada, amb algun rampot traïdor fins l'arribada. Al final he sentit l'avís de rampes als quàdriceps, però ho he controlat força bé. Els darrers minuts la temperatura ha baixat força i s'ha posat a ploure. La butifarra l'hem menjat una mica passada per aigua. Sort que l'Esteve m'ha fet una mica de lloc sota la carpa de Monbike. Ell ha fet el 27, en Jordi Reixach el 25. Amics il·lustres! Quasi bé com jo. No m'he trobat a les llistes, però he arribat segur!!

Després de la butifarra, la recollida de regals i les salutacions amb uns i altres, la tornada. Al principi, i baixant cap a LLavaneres, el fred ha sigut molt molest. Mullat per la pluja em semblava anar amb roba d'estiu. Mica a mica, en anar pedalant m'ha anat passant. Després de deixar els dos companys a Mataró, el camí cap a Premià ha sigut fins i tot divertit, ja que ha sortit una mica el sol i encara he tingut ànims per parar a netejar la bici a la benzinera del Mercat de la Flor. A casa, el plaer de la dutxa calenta i de l'escalfor de la família, ni us ho explico!

En total 77 kms. (38 de la pedalada més els d'anada i tornada)

No tinc fotos. No estava d'humor. La falta d'avituallaments sòlids en té part de la culpa.

Volta per Orrius

2010-01-27T19:00:00.000+01:00

Una sortideta més, més alegries barates (gratuïtes no, perquè he hagut de canviar càmara abans de sortir: quina ràbia que fa que quan ja t'has canviat i vas a buscar la bici te la trobes punxada!)

M'he mort de calor al principi. Quan he sortit de la feina feia fred i estava tapat. He comès l'error de seure a dinar amb els meus fills i, a sobre d'atipar-me, m'he vestit amb la roba de "fred dur". Quan he sortit, després de començar ja suat en canviar la càmara al costat dels tubs de la calefacció, he vist que hi havia un sol espaterrant. Quins collons! Però ja no volia entretenir-me més, i som-hi, a patir, abrigat i amb la panxa plena d'amanida de pasta i pollastre!

Volta per la riera d'Argentona i per la carretera cap a Orrius. Menys mal que avui no m'he topat amb ningú, perquè he pujat a pas de tortuga, i a més he hagut de parar dos cops per trucades de feina al mòbil (oficialment estic treballant a aquesta hora). En una de les trucades he patit una mica, perquè estava força alt de pulsacions després d'una apretadeta d'aquelles per netejar tuberies, i patapam, sona el telèfon amb el "codi vermell" (alguns contactes importants els tinc identificats amb un so especial). Quasi em desmaio intentant mantenir una conversa en to normal sense gosar respirar perquè no se'm notés que no estava a la taula sinó al mig d'una pecaminosa activitat. Cada cop que parlava ell m'apartava el telèfon de la cara i quasi no el sentia ... Patètic. Però hem sobreviscut.

Després d'arribar a Orrius he agafat un camí que m'agrada molt i que em porta a un lloc que la gent anomena Plaça Viscaia (prop de Can Tarascó, una cruïlla que dóna accés a uns fantàstics corriols a la vessant maresmina de Céllecs)

Abans d'arribar, però, patapam, una altra trucada. Aquesta m'ha agafat més "oxigenat" i no he hagut de fer cap numeret. He aprofitat per fer les fotos de rigor

En la autofoto he procurat posar cara de content. Costa una mica, no perquè no ho estigués, sinó perquè les cares les posem pels altres.

Després cap al Dolmen del Toni, baixada super ràpida per la pista de la Font d'en Dirol, amb un terreny inmillorable, i empalmant cap a un corriol que baixa lateral a la pista del Cementiri de Vilassar de Dalt a Sant Salvador. Aquest corriol, en un moment determinat, tomba a l'esquerra i genera adrenalina per un "tubu". L'anomeno el "Tribike trail", perquè va a sortir just davant de la botiga d'aquest nom (algun dia començaré una série sobre botigues de bicis)
En total 33 kms en 1,50h.

Quan acabi d'escriure el blog me'n vaig a Cicles Corriol a buscar la inscripció de la Montalbike d'aquest diumenge. Ja he quedat amb uns companys.

Entre Sant Bertomeu i Santa Agnés

2010-01-25T23:21:00.008+01:00

Diumenge vam repetir una sortida de les clàssiques (les que et fan pensar que vivim en un país privilegiat). De Vilassar a Sant Bertomeu (per la Mútua i després la pista ampla de sempre), i de Sant Bertomeu a Santa Agnés enllaçant diferents corriols espectaculars. He arribat a baix tant content que fins i tot he passat pedalant pel tunel que travessa la carretera (en el que algunes vegades t'hi quedes encallat si portes la motxilla massa grossa o tens la panxa prominent i no et pots ajupir-te com déu mana, o malgrat que vagis superant tot el tram, no tinguis la precaució d'ajupir-te encara una mica més quan arribes a l'extrem de sortida, on una travessa de fusta limita més l'espai)

Després d'esmorzar a "El Parque", on la Cristina sempre ens amenitza l'estona amb el seu bon humor i alegria, hem tornat a pujar fins els camps de l'Espinal des del costat del tunel de Parpers. Camins coneguts, molt coneguts, però que mai et cansen.

Un dels paratges que em té el cor robat:

A la fotografia no s'observa l'impacte visual de tota la zona, però ben juro que a la tardor, aquest racó és impressionant. Per simbolitzar-ho, a aquesta barraca d'obra jo l'anomeno Nostra Senyora de Mountain Bike (per a mi mateix, està clar, no vull que ningú em prengui per ximple)

El Josep, i el Francesc en primer terme. Fa molt temps que no el veiem disfressat de ciclista. Avui ha recordat que això de la bici és collonut. Cada dos per tres ens anava donant la tabarra amb "lu" bé que s'ho estava passant. Com un nen amb bici nova. Casumdena, Francesc, que no te'n recordaves, d'això? Massa temps sense sortir! A veure si l'hem recuperat i ens acompanya cada diumenge ...

Una mica més amunt de l"ermita", en Josep trenca la cadena de la seva Santa Cruz. Una estoneta de xerrera mentre l'arregla, i cap amunt un altre cop.

Avui, a més, hem tingut la companyia, a estones, d'un altre Josep (Pepito Mountain Bike), que anava acompanyat d'en Xavi, a qui no coneixíem, i al qui li desitjo molta sort en la seva aventura: ha començat la distribució al nostre país de les conegudes bicicletes Wheeler, segons ens ha explicat durant l'estona de l'esmorzar (l'única estona en la que podia obrir la boca per fer alguna altra cosa que no fos agafar aire per respirar)

En alguns punts el fang ens fa caminar uns pocs metres per superar alguna pendent considerable. Algun tram de corriol ha desaparegut degut a que les màquines han obert pista (a vegades no les entenem a les màquines)

Però arribem a l'Espinal contents.

De l'Espinal cap al coll de Parpers, i d'allí a un corriol fantàstic que ens porta a Riudemeia. Avui estava especialment divertit, molt més segur que altres vegades, amb la mida justa d'humitat, ni sec i relliscós, ni fangós. Des de Riudemeia el camí va a trobar la Riera d'Argentona, eix que vertebra bona part de les nostres aventures, autopista de les nostres il·lusions (que bonic i poètic).

No hem fet massa quilòmetres, ni massa desnivell; potser ens hem entretingut una mica més del compte esmorzant, o potser hem badat massa estona a les parades de reagrupament. Però a vegades més val poc i ben paït, que les coses esdevinguin tranquiles. Ja hi ha altres ocasions per forçar una mica més el temps.

Un diumenge més de disfrutar. Que nos quiten lo bailao! Mentres estic sota la dutxa penso, cada setmana, cada sortida, que mentres pugui anar en bici, la crisi no és tan crítica.

Visca la farmacologia!

2010-01-22T23:45:00.001+01:00

Després d'una setmana dura dura, professionalment parlant, de molta feina i molt poc agraïda, de molts i masses problemes, he tingut premi.
El Sr. Normón m'ha curat el genoll!
Finalment he pogut sortir sense patir. Després de 3 "comprimidos entéricos", que per mi han tingut efectes "esotéricos", m'ha desaparegut el maleït mal de genoll que m'ha tingut coix tres setmanes, no, més ben dit, tot el que portem d'any 2010.

Mentre pedalava joiós anava contant: cada minut fas unes 90 pedalades. En una sortida típica de 3 hores en pots fer més o menys 15.000 pedalades, és a dir 15.000 vegades que sens el maleït genoll com es queixa. I ja no parlem de la "post-pedalada" que dura un parell de dies. Doncs bé, el Sr.Normón m'ho ha evitat!

Avui m'he limitat a anar a Dosrius per la Riera i tornar pel mateix camí. 37 kms. tot pla, fets en 1:40 minuts, a un ritme tranquil i sense posar el plat gros, i mort de fred, però molt i molt content. Ja no em fa por tenir problemes físics seriosos que em m'obliguessin a deixar l'única medicina efectiva que em cura la crisi. Tres miserables pastilles anti-inflamatòries m'han inflat d'il·lusió. Ja veus quines coses ...

Pedals de fang

2010-01-17T20:02:00.000+01:00

Tota la setmana esperant, patint pel genoll, sense poder sortir, reservant a veure si la cosa millorava i podia sortir diumenge. No ha millorat massa, però un diumenge és un diumenge. Així que hem sortit (la Scott i jo)
Ens hem trobat a Vilassar, com sempre, amb 6 companys més, en un dia més càlid del que havíem previst tots. Les primeres pujades, pel camí "boujolais" (ja ho tenim això, quan descobrim un camí nou hi anem tres o quatre sortides seguides), ens han fet desabrigar. Calor i humitat.

Mica a mica hem anat guanyant alçada fins el Parc Forestal i d'allí, per la pista primer i per corriols després, fins a la vora de Can Bruguera, des d'on hem trobat una trialera d'aquelles que segueixen una línia elèctrica. Els primers trams eren ciclables. Al final, però, hem hagut de baixar caminant (més ben dit patinant) i sentint els típics renecs i queixes dels que avui no triaven ruta.

Abans de trobar la línia elèctrica hem gaudit d'un camí de baixada solcat per reguerots plens de fang. Les rodes patinaven d'allò més. Més d'un cop he patit de debò, sobretot amb la roda de davant, que feia més el que volia ella que no pas el que li deia jo.

A esmorzar a Canyamars, i després altra cop amunt cap a la zona de Can Bruguera altra cop, per anar a buscar una meravella de camí, el camí dels Porcs, un "singletrack" llis i divertit que arrenca a la zona de l'Oasis i baixa sinuós entre arbres fins la riera d'Argentona.

En arribar la cara de satisfacció dels tres que hem quedat després d'esmorzar ho deia tot. Ja podem començar la setmana, que serà dura, amb una certa il·lusió, perquè després tornarà a venir un altre diumenge!

Per fi la neu!!!

2010-01-10T17:03:00.003+01:00

Quan tenia tres o quatre anys els meus pares ja em portaven a esquiar. Durant una època, quan nevava als volts de Barcelona i tothom sortia al Tibidabo a trepitjar la neu, jo m'ho mirava amb el menyspreu del jove adolescent que va sobrat. Quins passerells!! Quatre volves i es pensen qui sap què!
Ara, de gran, de la mateixa manera que ja puc menjar la coliflor, també disfruto com un tonto quan neva prop de casa.
I cada any espero que caiguin les quatre volves per fer el passerell i passejar per la muntanya, i disfrutar com un nen.
I això és el que he fet avui. A més el dia ens ha acompanyat. Fred viu i sol.

Hem quedat amb dos companys més, els entranyables Marc i Xime, la parella de Vilassarencs emigrats a Mataró.

Ben abrigats hem començat a pedalar per la riera d'Argentona fins un punt secret on hem trencat a mà dreta per buscar uns corriols "boujolais" (que vol dir d'aquesta anyada, vaja, que els hem acabat de descobrir fa poc). Putada: molts arbres caiguts que tallaven el camí, a conseqüència de les darreres ventades. Tot i així, hem arribat al Parc Forestal ben animats, i d'allí a Can Bruguera a esmorzar. Abans de ser-hi ja hem começat a veure neu:

El terra estava molt dur. És un plaer rodar-hi.

Després d'esmorzar, els meus companys de ruta han decidit tirar avall. (tenien el "bonobici" caducat).

Jo he seguit fins al Corredor. Avui he sortir a buscar la neu i la vull trobar de debò, rodar-hi per sobre, sentir el sorollet tan característic, i l'angunia aquella que et ve quan no saps en quin moment et patinarà la roda.

De Can Bruguera a Font de Malpas, Creu de Rupit, Misteris i Corredor. A vessar de gent, de passerells, de cicilstes. Avui tothom saludava content

Arribant al Corredor per darrera:

A dalt, a l'esplanada de gespa

El principi del GR (el camí de les escales o travessses que va paral·el a la pista)

S'havia d'anar en compte, perquè la "recepció" després de saltar cada travessa no estava massa clara

El darrer tram amb neu, just després de les travesses. Els arbres d'aquestes contrades no estan acostumats a soportar el pes de la neu, i penjen de seguida.

Després de l'esquiada, una baixada ràpida cap a Dosrius, i riera avall, amb fang a vessar, fins a Argentona, Vilassar, dutxa bici a la benzinera del Mercat de la Flor, i cap a casa a dinar.
En total 60 kms en 4,15h (una mitja de pena, però avui anàvem a veure la neu)
El genoll ha anat fent mal, però ha aguantat. El premi a una setmana de coixera.

Sortir o no sortir, vet-ho aquí el dilema

2010-01-08T17:18:00.001+01:00

Divendres migdia, plegar de la feina i començar el dilema:
Sortir o no sortir?

A favor:

a- Un entrenament més

b- Uns gramets menys (o uns gramets més de sopar, nyammmmm)

c- Quan portes mitja hora rodant t'ho comences a passar bé

(o com a mínim comences a oblidar el malament que ho passes al principi)

d- Els divendres a la tarda, després d'arribar i dutxar-me, sóc el rei del mambo
e- Si no surto estic de mal humor (que és el mateix que "d" però en versió heavy)

En contra:

a- El genoll fa mal, i si abuso, diumenge a casa segur

b- Fa fred, però el que es pitjor és que no hi ha sol (si fa fred i hi ha sol, és passable)

c- El sofà és tou, i ja hi estic assegut

d- Només tinc un conjunt que abrigui de debò, i si l'utilitzo avui el diumenge no estarà net ni sec

e- Comença a ser tard i es farà fosc (m'oblido que tinc llums noves quasi a estrenar, bé no ho oblido però dissimulo)

Ho remenes ben remenat i ....????

Un altre dia serà ...

El meu blog

2010-01-07T05:00:00.000+01:00

Després d'un temps fent de blogger oficiós d'una colla ciclista del Maresme, m'he decidit a obrir el meu propi blog, per anar escribint les cròniques de les meves sortides beteteres i així tenir un recordatori particular, i si algú s'hi vol apropar de tant en tant, serà benvingut (els comentaris dels visitants no tan sols són desitjats, sinó necessaris per la vanitat del blogàire)

Any nou, blog nou!

I per començar, el record d'aquesta setmana, pèssim a més no poder. Una caiguda tonta, tonta, tonta, d'aquelles ridícules, per deixar-me anar de les màns intentant tancar la tanca de la maleïda motxilla, per anar massa a poc a poc, per no ser capaç de deixar de tancar la tanca de la maleïda motxilla quan la bici va començar a balancejar i la tanca quasi estava tancada, i el plat gros engranat i la senyora que encara riu per sota el nas quan em pregunta si estic bé.

Com collons vol que estigui bé si m'acabo de fotre una hòstia contra el terra dur d'un carrer peatonal ple de gent al mig de Vilassar? Caure, respondre que sí, que estic bé, educadament, sortir cagant llets i esperar a girar la cantonada per tornar a parar i fer una revisió dels diferents mals que van apareixent. Sembla que res, però l'endemà quasi no podia caminar del mal de genoll.

Això va ser el dimecres 30 de desembre, després d'una sortida collonuda amb en Pere pels volts d'Argentona i Can Bruguera.

Intento sortir el divendres de cap d'any, però només arrancar de casa, a Premià, ja veig que la cosa no rutlla, que em fa mal. Segueixo, i en lloc d'anar-me'n cap a Dosrius o Orrius, decideixo pujar a Sant Mateu per si les mosques haig de tornar ràpidament. I tal dit tal fet. A Sant Salvador ja no puc més, cada pedalada és un suplici. Comencem remalaïdament malament l'any!! Cap a casa i a reposar.

Avui, 6 de gener, he tornat a sortir, un altre cop amb en Pere, després d'uns dies depressius. La veritat és que només m'ha fet mal en els darrers quilòmetres, baixant de la Mútua cap a Burriac per un corriol prou divertit.

Hem fet 28 quilòmetres força durs, ja que ens hem embolicat per Argentona i , com sempre, hem anat a parar a les pujades més dures i aburrides. Tot i així, a mi ja m'agrada. Sortir i passejar per la muntanya, en un dia fred i clar com avui, ja és tot un plaer. I si a més trobes camins guapus, doncs, què més vols?

Ara veurem, hauré de patir un parell de dies més el mal de genoll cada cop que pujo i baixo escales, però val la pena. A veure si divendres al migdia puc tornar a sortir.