Una part de la meva vida va sobre rodes, gruixudes (quasi sempre perdent aire, les rodes).
L'altra part de la meva vida funciona millor si les rodes roden. És així de senzill.




dijous, 8 de juliol de 2010

La tonteria cansa

Dimarts d'estrena, sabatilles (bambes que deiem els de la meva generació) d'estiu que he pillat (que diuen els de les generacions d'ara) al Dr.Bike de Premià. Unes Northwave que faran joc amb les seves germanes de coll alt d'hivern.
I per estrenar-les, una sortida sense pretensions, una clàssica (tontòdrom en diuen els professionals). Pujada desde Teià cap a Sant Mateu. He tingut "mala sort". M'he parat al final de Teià, abans de deixar l'asfalt, per fer quatre estiraments, atès que sentia les cames molt tibants de jugar a volei i a ping pong amb els meus fills aquest diumenge. Durant la meva exhibició gimnàstica ha anat arribant un nombrós grup de beteteros. He esperat que sortissin, perquè no suporto -orgullós qué és un- que tota una colla et vagi passant mica a mica en una pujada punyetera. Tardaven a sortir, esperant els últims, i jo ja no sabia com posar-m'hi amb els estiraments.

Finalment ha sortit una bona part de la colla i m'he situat darrera d'ells, amb l'esperança -orgullós que és un- d'anar passant els més lents. Qui els va parir!! Es veu que no n'hi havia de lents en aquest grup!! Treient la llengua i amb les pulsacions a tot drap, he arribat al Coll de Clau patint com un animal per mantenir la posició, i a més un cop dalt sense poder parar a descansar -orgullós que és un- perquè ja havia esgotat la credibilitat dels estiraments abans de començar. He fet el cor fort i a aguantar -orgullós que és un- fins al cap d'un parell de corves, on quan ja no em veia ningú però per si de cas, he fet com que dubtava de quin camí agafar, si la dreta o l'esquerra.

Cagum l'olla, que hauré de comprar-me algun llibre d'autoajuda a veure si se'm passa aquesta tonteria de demostrar no se què a tot bitxu vivent amb bici. Em pensava que amb l'edat evolucionaria, però no hi ha manera!

A partir d'aquí, i ja desenganxat del maleït grup (ells que saben!) he tirat més tranquil i disfrutant de la pujada que queda fins a Sant Mateu (fins que he vist un puntet a la llunyania, i no ho he pogut evitar, ho confesso, l'he hagut d'atrapar. Altra cop les pulsacions pels núvols, però aquesta vegada en positiu, a l'atac!!)

Ai mare meva, pocs quilòmetres (20), però les cames ben petades (crec que les sabatilles noves estan acollonides perquè tenen més cap que el cap que les porta)

Al final he volgut repetir una trialera de baixada fins a Vilassar de Dalt i m'he perdut. Els camins encara estan embolicats pels efectes de les nevades. Ho he aprofitat, però: he anat a parar a un camp de proves per les tubeless, una vessant plena de cactus!! (aprofito per dir que n'estic encantat, de moment, un munt de quilòmetres sense cap punxada ni incidència)




La sortida s'ha acabat amb una remullada fantàstica al mar abans de la dutxa. Un privilegi sortir de casa amb les xancles, travessar per sota la carretera, i trobar-te amb una piscina immensa per tu sol. Tanta tonteria cansa, però al final sempre hi ha premi!

1 comentari:

  1. Orgullos que es un!!! jejeeje molt bona la crònica i envejable el banyet al final!

    ResponElimina