Una part de la meva vida va sobre rodes, gruixudes (quasi sempre perdent aire, les rodes).
L'altra part de la meva vida funciona millor si les rodes roden. És així de senzill.




dimarts, 27 d’abril de 2010

Retro-post. Estiu a Suissa



Em venia de gust compartir algunes fotos dels dies que vaig passar a Suissa, en els campaments d'estiu del Centre Excursionista de Catalunya a l'agost de 2009



Imatges de la nostra caravana, instal·lada al camping


Vaig fer un parell de sortides en BTT memorables. L'una en solitari i l'altre acompanyant un crack que em va deixar catacrac.


Les dues van consistir en pujar als colls que tancaven pel Nord la vall on estàvem acampats, la Val Ferret.


La primera em va situar a la Fenetre de Ferret amb unes vistes magnífiques sobre tot el massis del Montblanc i la vall d'Aosta, resseguint primer una pista i després un corriol molt transitat. Una sortida divertida de les que a mi m'agraden: primer es puja i després es baixa.







A mig camí, arribant als LLacs de Fenetre, vaig haver de menjar perquè estava cascadet i feia aquesta cara de pena




Les vistes sobre el massís del Montblanc i les Grans Jorasses són espectaculars





Arribant al coll de 2700 metres que s'obre cap a la Vall d'Aosta, sobre el Col Gran Sant Bernat. La gent al·lucinava que estigués allí amb bici. Alguns em feien comentaris (els entenia més quan baixava que quan pujava, per la quantitat d'oxigen que m'arribava al cervell)



La segona sortida va ser una proposta d'en Salvi, el crack. Mentres jo panteixava ell anava pujant i baixant. Mentres jo caminava en el corriol amb pendents descomunals, ell encara portava el plat del mig.

Vem pujar cap el Petit Col du Ferret, per vorejar per darrera un turonet i tornar a entrar a Suissa pel Gran Col du Ferret. Vorejar el turonet amb un "pati" impressionant, per un corriolet on quasi no hi cabien els peus (i molt menys la bici) que sobrevola la Val Ferret italiana (hi havia poca imaginació toponímica en aquesta zona pel que es veu).
Uns isards situats més amunt van deixar anar unes roques que una mica més i em toquen. Els indígenes són així de desconsiderats!

Vistes de la cara nord del Mont Dolent, el cim punxegut de la dreta que domina la contrada, i de la cara esquerra del dolent de la pel·lícula




Entre els dos colls de Ferret, vistes de les parets de les Jorasses i del Mont Dolent, amb la llum de quasi capvespre. El fred començava a apretar, i és que ens trobàvem a més de 2500 metres.




La baixada va ser una experiència betetera única. El Salvi no només és un crack pujant. El tiu em va fer baixar per llocs impossibles per mi. Alguns els vaig fer, però quan se m'escapava i ja no el podia seguir, també perdia l'esma de fer els trams més tècnics. Els patates necessitem que ens marquin la traçada i que ens demostrin que és possible. El corriol de baixada era només apte per caminadors. Ho juro!

Vaig arribar amb la sensació d'haver fet una gran excursió!


De la tercera activitat ciclista interessant no en tinc fotografies. Vam fer, amb dos companys més, en Jaume i en Manel, una excursió preparada, bàsicament de descens, per les pistes d'esquí de Verbier (tot i així hi havia més de 500 metres de desnivell positiu pedalant). Combinant quatre remuntadors vam poder gaudir de corriols i pistes de baixada i d'unes vistes també impressionants. Els Alps valen la pena.

dilluns, 26 d’abril de 2010

Diumenge enmerdat

Sortida caòtica, després d'algunes sortides apoteòsiques ja tocava que les coses no anessin bé.
Avui tocava diumenge de colla "ruca". I hem enfilat cap a Cabrils, atravessant el maremàgnum de bikers que feien la Cabrilenca. No els he comptat a tots: cap allà al miler se m'han acabat els dits de la mà i he hagut de parar. Hem saludat a força gent coneguda, i hem engrandit la colla inicial de quatre amb tres persones més, companys meus d'esquiades que també roden.
Amunt cap a la Mútua però passant pel camí de la muntanya, no fos cas que se'ns emportessin pel davant els bojos que van darrera el pernil, premi pel primer que arriba a dalt la primera pujada de la Cabrilenca, pujada que es fa per l'asfalt.

A  mig pujar hem sentit el tret de la sortida oficial, i just abans d'arribar nosaltres a dalt, ja hem sentit la cridòria del públic que volia saber amb qui s'havia d'anar a dinar avui per tenir bermut gratis (de pernil).

A partir d'allí hem compartit ruta un tramet amb els de la pedalada, i ben aviat els hem deixat per anar més tranquils.

La baixada "estupenda" del Dolmen direcció cap a la roca de l'Oreneta ens ha animat i hem  baixat la guàrdia. Just deixar la roca hem volgut fer com si res, com si aquest any no hagués passat res al bosc ... i l'hem ben cagat! Després de rodar, descabalgar, passar arbre per sota, arbre per sobre, arbre pel costat, muntar, rodar i torna a començar unes masses vegades, finalment hem desistit i hem anat a la Roca per carretera a esmorzar.

Abans d'arribar, però, han començat les "panes". La cadena del Josep ha petat. Un cop arreglada hem fet un esmorzar cutrillu (molt cutrillu) al bar Cobo, l'últim cop que ens hi veuen. I a mig esmorzar una roda ha decidit fer "pssssssss" i deixar anar l'aire. Ni més ni menys que la roda de darrera de la flamant i espectacular bici nova, una Trek rígida de carboni, de l'altre Josep. Problemes mil per treure la roda, ja que l'eix es ben encallava en el forat de la tanca. Desmuntar frens, apretar per aquí, per allí (la cara de patiment del propietari novell -una bici que estrena cada 10 anys!) i finalment ha sortit i s'ha canviat la càmara punxada.

Però quan ja marxem, resulta que jo també la tenia punxada, la roda. Altra cop desmuntar, canviar i muntar. Les cames ben fredes, l'humor ben calent i els ànims per terra. Encara ens quedava una altra trencada de cadena per acabar de fer malbé la sortida definitivament. Què hi farem. Uns dies surt bé i uns altres malament. Uns dies es guanya i altres es perd. Uns dies toca el Madrit i altres l'Inter ...

dimecres, 7 d’abril de 2010

Post past-Setmana Santa

Tantes vacances i ja no recordava que tenia un blog!

Poca bici. Quatre dies a la capital (London) en una escapada que s'està convertint en una clàssica que re-editem any rera any amb dos amics més de Premià (de fet nosaltres vivim a Londres, la nostra estada al Maresme és circumpstancial), una excursió familiar al Ripollès, algun àpat amb mona on he exercit de padrí nefast, etc. També un parell de dies de feina. En resum, poca bici.

A veure si ho recordo: des de la sortida amb bttmania pel seu anniversari el passat 28 de març vaig fer una sortideta el divendres abans de marxar a Londres (el 2 d'abril) que em va sortir rodona, una escapada al Corredor el següent divendres per rebaixar les chips del fish, i finalment el dilluns de Pasqua vaig fer una clàssica, la Premià - Tordera, també en solitari (més val sol que mal acompanyat, jeje). No està mal, sobretot per les boníssimes sensacions que vaig tenir en aquesta darrera sortida (per exemple, en la tornada, tot i tenir el vent de cara no vaig patir gens, i això que el tren anava ben ple ...)

Avui dimecres provaré de sortir al vespre, innagurant el nou horari d'estiu que les autoritats han tingut a bé de canviar.