Una part de la meva vida va sobre rodes, gruixudes (quasi sempre perdent aire, les rodes).
L'altra part de la meva vida funciona millor si les rodes roden. És així de senzill.




dijous, 25 de febrer de 2010

Diumenge de guants!!

Espectacle curiós, ofert per l'inigualable VoyVoy, el mestre del vestuari, l'inimitable rei de les parades a mig camí perquè s'ha de posar jaqueta, després treure jaqueta, després treure casc que ve la pujada, després posar casc que ve la baixada.

Aquest cap de setmana ens ha regalat una estrafolària idea: tinc fred als peus. M'hi poso els guants:




Després, quan el veus pujat a la bicicleta sembla normal (però no ho és, ho juro!)




El diumenge es vam regalar alguns dels corriols que vam descobrir a la Montalbike



La tornada la vam fer pel super-camí dels Porcs, un recorregut que està convertint-se en un clàssic per mèrits propis: Can Bruguera-Oasis-Porcs-Riera Argentona. Adrenalínic.

En total 60 quilometrets de felicitat.

dissabte, 20 de febrer de 2010

Segueix el camí

La bici és una bona metàfora de la vida.

(Tant de bò tinguéssim senyals tant clars com aquests que ens marquessin sempre el camí)


Ahir 55 kms ben aprofitats. Camins coneguts, en solitari i amb plugim que accentua el fred. Pedalant sense patir, gaudint les pujades i amb prudència a les baixades. Tot patina i rellisca. Arribant ja sense la llum de la tarda. Els divendres són el millor dia de la setmana. Comencen al migdia i anticipen dos dies plens d'activitats i de descans.

dilluns, 15 de febrer de 2010

Diumenge blanc i fred

Sortida de diumenge amb la gent de BTTMania, que he tingut el plaer de conèixer "de canne y hueso" després de força temps llegint el seu web.

Cotxe fins a Santa Fe i una xerradeta amb els primers arribats, a 5 sota zero (i el bar tancat).
Quan ja hi som tots comencem a pedalar i a disfrutar de l'"experiència blanca". La crònica a aquí.
Hem passat una bona estona, diferent. Val la pena de tant en tant aprofitar les oportunitats que se'ns presenten per variar una mica.

Hauré de fer més quilòmetres aquesta setmana per compensar.


La bici rondinava al cotxe, impacient per posar les sabates noves a rodar




Aquí ja estava més contenta. La fredor de la neu li agrada




Quina colla! Quin perill!


Entre anades i tornades i la ruta pròpiament el comptaquilòmetres s'ha parat en 15 kms. (encara riu sota el nas).

divendres, 12 de febrer de 2010

Perdut!!!

Si cada cop que passes per una cruïlla sempre agafes el de la dreta (perquè anant amb la colla no pots cometre cap error ni fer cap provatura estranya, que se't menjen) i un bon dia decideixes agafar el de l'esquerra, a veure que passa, pensa-t'ho dos cops. Perquè, al fons, la colla sap el què es fa!

Aquest és l'aspecte del camí després d'una bona estona baixant, i baixanit, i baixant. I les coses, quan baixes, les vols definitives, és as dir, no t'agrada que s'acabin malament i després hagis de tornar enrera. I llavors, encara que vegis que cada cop la cosa es va enmerdant més i més, tu insisteixes i tires avall obstinadament.




La putada és que quan arribes a baix de tot ja està tant enmerdat que quasi no pots ni pujar. I això, senyors i senyores, és el que m'ha passat avui. He anat a parar, després d'agafar el camí de l'esquerra, a un cul de sac a la vora d'un torrent, ple de bardisses seques i d'unes maleïdes plantes amb boletes que se m'han enganxat per tot el cos i no hi ha hagut manera de treure-les (ja veurem la rentadora).




 Aquí ja s'havia enmerdat del tot


A més l'angúnia d'anar tard, amb un fred de colló de mico que s'anava aguditzant per moments en marxar el sol solet, i sense res per menjar.



Finalment he anat a sortir a un lloc ex-civilitzat (tot i que en el cartell avisen de que hi ha gossos perillosos, el que em faltava),  però que tenia una pista amb condicions que m'ha portat a la carretera de Can Bordoi, justament allà on hi ha aquell pont, abans del darrer tram de més desnivell. Si veieu aquell camí, no l'agafeu. Porta al no-món.



diumenge, 7 de febrer de 2010

Cap de setmana intens

Aquest cap de setmana, que per a mi comença el divendres al migdia, he estat força hores sobre la bicicleta. El mateix divendres, sortint al migdia (sense dinar), vaig anar a retrobar un dels trams de la Montalbike del cap de setmana anterior.

Vaig arribar a Canyamars, i pel camí del Pou de Glaç fins a la Creu de Rupit.




Des d'allí fins a El Corral, justament per reseguir aquest tram, una pista de fortes pujades al principi, però després es converteix en un corriol baixador molt sinuós i divertit. Un pel massa fangós per les plujes del dia anterior. Les rodes patinaven de valent i vaig anar força en compte. Fer-me mal allí no seria massa agradable, ben lluny de qualsevol ajuda possible.

Un cop arribat al Corral em vaig enfila cap a la Ferradura, i d'allí per la pista que baixa del Montalt per la vessant Est, fins arribar a la pista de la Font del Malpàs. Prenent direcció Can Bruguera no vaig arribar-hi, desviant-me per la divertida baixada cap a Sant Marti de Mata


L'anècdota: el sol baix de la tarda, que em venia de cara tota l'estona em va fer optar per utilitzar les ulleres justament abans d'arribar al tram divertit de les travesses de fusta. Justament allí, on menys llum hi ha, tant poca que no vaig ni veure com uns ciclistes que vaig trobar i que seguia, van desaparèixer ràpidament. Vaig haver d'aturar-me perquè no veia "na de na"). Un cop guardades les ulleres, en tornar a sortir a l'esplanada que porta a Mataró, un altre cop el simpàtic sol de cara i a cegues novament.



En total 53 kms en 3 hores. Una bona feina preparatòria per un bon i merescut berenar!


I avui diumenge... ai avui .... he anat a fer la Prehistòrica amb la colla de Bttmania. Finalment, després de més d'un any de seguie i envejar les seves sortides i aventures els he conegut (cal dir que són més guapos a les fotos que a la realitat, però són força simpàtics)

He sortit de Premià a l'alba (òndia, que bonic!). A Mataró m'he trobat amb en Bernat, propietari d'una altra Scott com la meva, a qui només coneixia per internet i telèfon. Hem fet camí tranquilament cap a Parpers. La baixada en direcció a la Roca ha estat dura pel fred que feia. No hi anàvem preparats.

Un cop a la Roca ens hem trobat amb la colla, que mica a mica s'ha anat completant. 16 bikers en total. A quarts de deu hem iniciat la Prehistòrica Replay. Vells camins amb noves companyies. Tota una grata experiència.

Un cop acabada la ruta m'ha quedat la part més dura, tornar sol, després d'haver passat tot el dia acompanyat. He arribat a casa a quarts de tres, i sense temps ni de fer estiraments, ni d'entretenir-me massa a la dutxa, he sortit pitant a un dinar familiar de convocatòria inesperada (m'ha arribat un sms a mitja ruta)

En total 77 kms en 5 hores i escaig de pedalar (i sense migdiada possible, perquè dormir a les cadires dels restaurants és incòmode a la vegada que de mala educació)

Espero repetir l'experiència amb la colla dels maniàtics.

M'estalvio la crònica perquè millors i més experts cronistes ja la faran a  http://www.bttmania.org/

Avui a dormir aviat!

dijous, 4 de febrer de 2010

Això és collonut

Ahir dimecres vaig fer una sortida gloriosa. Un dia fantàstic (stupendu), temperatura ideal, llum i sol, sense quasi molèsties al genoll, una pujada sense patir, una ruta per camins clàssics (Mútua-Sant Bertomeu-GR fins Parpers-Espinal-Sant Carles-etc) amb suaus puja-baixes per corriols estrets i humidets, al punt, com a mi m'agrada (i a tothom, no te jode!)
Només un desengany, el camí que baixa des de Sant Carles fins al principi de la carretera de Parpers se l'han carregat a base d'obrir-lo. Un de menys! Sort que contínuament n'anem trobant de nous.



Parada fotogràfica en un tram de corriol del GR que va des de Sant Bertomeu fins a Parpers, alternativa a la pista fastigosa de la cantera d'Orrius, uns metres més amunt.


Arribant al Pla de l'Espinal, inici d'una de les baixades clàssiques que sovint fem. Ahir no la vaig per falta de temps.



El Pla de l'Espinal i el camí que l'atravessa. A l'estiu s'hi poden recollir mores, abans d'arribar al bosc que es veu al final. Abans d'entrar, també, a la "zona fosca".
El cel, ben blau.

Vaig arribar a casa amb un pajarraco considerable, ja que només vaig menjar quatre nous abans de sortir. Últimament sortia després de dinar, amb la panxa plena, i ahir vaig voler retrobar-me amb la sensació de passar una mica de gana. La recompensa d'un bon berenar i un bon cafè amb llet, calentonet, bé val la pena.


Demà, si el temps ho permet, més. I diumenge me'n vaig amb els de Bttmania, després de molt temps d'esperar a que facin una sortida a la meva mida. Aquesta vegada faran el replay de la prehistòrica.

dilluns, 1 de febrer de 2010

Montalbike 2010

Diumenge 7:30h del matí, camí cap a Sant Vicenç de Montalt, pedalant, veig llevar-se el dia. No fa tant fred com el que m'esperava. Recullo als dos companys, la parelleta de Mataró, en Marc i en Josep, i junts arribem al nostre destí poc abans de la sortida de la MONTALBIKE. Hi ha molta gent, tanta que fins i tot em resulta impossible trobar un biker amb el que havíem quedat (això sí, no ens coneixíem, només sabíem que tenim la mateixa bici). Com que ell s'havia situat a la línia de sortida, m'ha sigut impossible de localitzar-lo.

Una sortida amb dues parts ben diferenciades: la primera bastant fastigoseta, amb un bucle sense cap interès, només que per estirar la gentada, però que tampoc ho aconsegueix del tot, perquè es fan cues a la primera baixada de corriol. Mentre estava a la retenció sento la frase del dia, la d'un ciclista a un company: Veus! Ja t'ho deia jo, havíem de sortir els primers, així no haguéssim trobat aquest merder!
Jo em descollonava per dintre, perquè aquest era un dels que anava caminant a les pujades que havíem fet fins llavors, on els primers no deuen ni posar el platillo! Pobret, el dia que surti dels primers l'esclafen!

La veritat és que jo sempre faig el contrari, surto dels últims. Quasi totes les pedalades em dedico a passar gent continuament. En algunes ocasions has de fer cua, però sempre, sempre, et creus un super! I quan veus que ja no passes a ningú, tranquil, has arribat al teu lloc.

En aquesta ocasió em passa el mateix, agreujat per una trencada de cadena als primers quilòmetres, que fa que t'ajuntis amb gent que ja veus que és impossible que acabin la pedalada. Ho veus i ho sents: els gemecs i les queixes.

La ruta comença a ser interessant a partir dels corriols de la zona del Supermaresme, corriols que ja coneixem, però que el pas de molta gent i les darreres plujes els han deixat en inmillorables condicions per baixar a tota pastilla. Són camins que els hem fet de pujada i de baixada, secs i molls, bufant i xiulant. Sempre ens han agradat, però baixar-los a tota llet passant gent és encara més divertit (amb la meva colla no ho aconsegueixo!)

Baixem fins la pista de LLavaneres a Santa Mònica, i d'allí pujem pel típic camí que ens portaria a la Font del Mal Pas, però en arribar a dalt ens ens desviem per un corriol nou que em va agradar moltíssim i que segur repetirem aviat i que mena cap a la zona de Canyamars, a la vora de Can Pau de la Rosa. Una altra pujada, molt coneguda (potser l'he feta més de 50 vegades) cap a la Creu de Rupit. A la Creu de Rupit agafem un corriol sorpresa fins el Corral, d'aquells que s'han d'incorporar a les rutes clàssiques perquè t'estalvia pujar al Coll de la Ferradura.

Des de El Corral els corriols que darrerament hem descobert (nosaltres, perquè segurament fa 1000 anys ja hi eren) que ens tornen a la zona del Supermaresme

I d'allí tornem a agafar corriols de baixada, amb algun rampot traïdor fins l'arribada. Al final he sentit l'avís de rampes als quàdriceps, però ho he controlat força bé. Els darrers minuts la temperatura ha baixat força i s'ha posat a ploure. La butifarra l'hem menjat una mica passada per aigua. Sort que l'Esteve m'ha fet una mica de lloc sota la carpa de Monbike. Ell ha fet el 27, en Jordi Reixach el 25. Amics il·lustres! Quasi bé com jo. No m'he trobat a les llistes, però he arribat segur!!

Després de la butifarra, la recollida de regals i les salutacions amb uns i altres, la tornada. Al principi, i baixant cap a LLavaneres, el fred ha sigut molt molest. Mullat per la pluja em semblava anar amb roba d'estiu. Mica a mica, en anar pedalant m'ha anat passant. Després de deixar els dos companys a Mataró, el camí cap a Premià ha sigut fins i tot divertit, ja que ha sortit una mica el sol i encara he tingut ànims per parar a netejar la bici a la benzinera del Mercat de la Flor. A casa, el plaer de la dutxa calenta i de l'escalfor de la família, ni us ho explico!

En total 77 kms. (38 de la pedalada més els d'anada i tornada)

No tinc fotos. No estava d'humor. La falta d'avituallaments sòlids en té part de la culpa.