Una part de la meva vida va sobre rodes, gruixudes (quasi sempre perdent aire, les rodes).
L'altra part de la meva vida funciona millor si les rodes roden. És així de senzill.




dimecres, 27 de gener de 2010

Volta per Orrius

Una sortideta més, més alegries barates (gratuïtes no, perquè he hagut de canviar càmara abans de sortir: quina ràbia que fa que quan ja t'has canviat i vas a buscar la bici te la trobes punxada!)

M'he mort de calor al principi. Quan he sortit de la feina feia fred i estava tapat. He comès l'error de seure a dinar amb els meus fills i, a sobre d'atipar-me, m'he vestit amb la roba de "fred dur". Quan he sortit, després de començar ja suat en canviar la càmara al costat dels tubs de la calefacció, he vist que hi havia un sol espaterrant. Quins collons! Però ja no volia entretenir-me més, i som-hi, a patir, abrigat i amb la panxa plena d'amanida de pasta i pollastre!

Volta per la riera d'Argentona i per la carretera cap a Orrius. Menys mal que avui no m'he topat amb ningú, perquè he pujat a pas de tortuga, i a més he hagut de parar dos cops per trucades de feina al mòbil (oficialment estic treballant a aquesta hora). En una de les trucades he patit una mica, perquè estava força alt de pulsacions després d'una apretadeta d'aquelles per netejar tuberies, i patapam, sona el telèfon amb el "codi vermell" (alguns contactes importants els tinc identificats amb un so especial). Quasi em desmaio intentant mantenir una conversa en to normal sense gosar respirar perquè no se'm notés que no estava a la taula sinó al mig d'una pecaminosa activitat. Cada cop que parlava ell m'apartava el telèfon de la cara i quasi no el sentia ... Patètic. Però hem sobreviscut.

Després d'arribar a Orrius he agafat un camí que m'agrada molt i que em porta a un lloc que la gent anomena Plaça Viscaia (prop de Can Tarascó, una cruïlla que dóna accés a uns fantàstics corriols a la vessant maresmina de Céllecs)

Abans d'arribar, però, patapam, una altra trucada. Aquesta m'ha agafat més "oxigenat" i no he hagut de fer cap numeret. He aprofitat per fer les fotos de rigor




En la autofoto he procurat posar cara de content. Costa una mica, no perquè no ho estigués, sinó perquè les cares les posem pels altres.





Després cap al Dolmen del Toni, baixada super ràpida per la pista de la Font d'en Dirol, amb un terreny inmillorable, i empalmant cap a un corriol que baixa lateral a la pista del Cementiri de Vilassar de Dalt a Sant Salvador. Aquest corriol, en un moment determinat, tomba a l'esquerra i genera adrenalina per un "tubu". L'anomeno el "Tribike trail", perquè va a sortir just davant de la botiga d'aquest nom (algun dia començaré una série sobre botigues de bicis)
En total 33 kms en 1,50h.

Quan acabi d'escriure el blog me'n vaig a Cicles Corriol a buscar la inscripció de la Montalbike d'aquest diumenge. Ja he quedat amb uns companys.

dilluns, 25 de gener de 2010

Entre Sant Bertomeu i Santa Agnés

Diumenge vam repetir una sortida de les clàssiques (les que et fan pensar que vivim en un país privilegiat). De Vilassar a Sant Bertomeu (per la Mútua i després la pista ampla de sempre), i de Sant Bertomeu a Santa Agnés enllaçant diferents corriols espectaculars. He arribat a baix tant content que fins i tot he passat pedalant pel tunel que travessa la carretera (en el que algunes vegades t'hi quedes encallat si portes la motxilla massa grossa o tens la panxa prominent i no et pots ajupir-te com déu mana, o malgrat que vagis superant tot el tram, no tinguis la precaució d'ajupir-te encara una mica més quan arribes a l'extrem de sortida, on una travessa de fusta limita més l'espai)

Després d'esmorzar a "El Parque", on la Cristina sempre ens amenitza l'estona amb el seu bon humor i alegria, hem tornat a pujar fins els camps de l'Espinal des del costat del tunel de Parpers. Camins coneguts, molt coneguts, però que mai et cansen.

Un dels paratges que em té el cor robat:





A la fotografia no s'observa l'impacte visual de tota la zona, però ben juro que a la tardor, aquest racó és impressionant. Per simbolitzar-ho, a aquesta barraca d'obra jo l'anomeno Nostra Senyora de Mountain Bike (per a mi mateix, està clar, no vull que ningú em prengui per ximple)



El Josep, i el Francesc en primer terme. Fa molt temps que no el veiem disfressat de ciclista. Avui ha recordat que això de la bici és collonut. Cada dos per tres ens anava donant la tabarra amb "lu" bé que s'ho estava passant. Com un nen amb bici nova. Casumdena, Francesc, que no te'n recordaves, d'això?  Massa temps sense sortir! A veure si l'hem recuperat i ens acompanya cada diumenge ...






Una mica més amunt de l"ermita", en Josep trenca la cadena de la seva Santa Cruz. Una estoneta de xerrera mentre l'arregla, i cap amunt un altre cop.








Avui, a més, hem tingut la companyia, a estones, d'un altre Josep (Pepito Mountain Bike), que anava acompanyat d'en Xavi, a qui no coneixíem, i al qui li desitjo molta sort en la seva aventura: ha començat la distribució al nostre país de les conegudes bicicletes Wheeler, segons ens ha explicat durant l'estona de l'esmorzar (l'única estona en la que podia obrir la boca per fer alguna altra cosa que no fos agafar aire per respirar)




En alguns punts el fang ens fa caminar uns pocs metres per superar alguna pendent considerable. Algun tram de corriol ha desaparegut degut a que les màquines han obert pista (a vegades no les entenem a les màquines)

Però arribem a l'Espinal contents.
De l'Espinal cap al coll de Parpers, i d'allí a un corriol fantàstic que ens porta a Riudemeia. Avui estava especialment divertit, molt més segur que altres vegades, amb la mida justa d'humitat, ni sec i relliscós, ni fangós. Des de Riudemeia el camí va a trobar la Riera d'Argentona, eix que vertebra bona part de les nostres aventures, autopista de les nostres il·lusions (que bonic i poètic).

No hem fet massa quilòmetres, ni massa desnivell; potser ens hem entretingut una mica més del compte esmorzant, o potser hem badat massa estona a les parades de reagrupament. Però a vegades més val poc i ben paït, que les coses esdevinguin tranquiles. Ja hi ha altres ocasions per forçar una mica més el temps.
 
Un diumenge més de disfrutar. Que nos quiten lo bailao! Mentres estic sota la dutxa penso, cada setmana, cada sortida, que mentres pugui anar en bici, la crisi no és tan crítica.

divendres, 22 de gener de 2010

Visca la farmacologia!

Després d'una setmana dura dura, professionalment parlant, de molta feina i molt poc agraïda, de molts i masses problemes, he tingut premi.
El Sr. Normón m'ha curat el genoll!
Finalment he pogut sortir sense patir. Després de 3 "comprimidos entéricos", que per mi han tingut efectes "esotéricos", m'ha desaparegut el maleït mal de genoll que m'ha tingut coix tres setmanes, no, més ben dit, tot el que portem d'any 2010.

Mentre pedalava joiós anava contant: cada minut fas unes 90 pedalades. En una sortida típica de 3 hores en pots fer més o menys 15.000 pedalades, és a dir 15.000 vegades que sens el maleït genoll com es queixa. I ja no parlem de la "post-pedalada" que dura un parell de dies. Doncs bé, el Sr.Normón m'ho ha evitat!

Avui m'he limitat a anar a Dosrius per la Riera i tornar pel mateix camí. 37 kms. tot pla, fets en 1:40 minuts, a un ritme tranquil i sense posar el plat gros, i mort de fred, però molt i molt content. Ja no em fa por tenir problemes físics seriosos que em m'obliguessin a deixar l'única medicina efectiva que em cura la crisi. Tres miserables pastilles anti-inflamatòries m'han inflat d'il·lusió. Ja veus quines coses ...



diumenge, 17 de gener de 2010

Pedals de fang

Tota la setmana esperant, patint pel genoll, sense poder sortir, reservant a veure si la cosa millorava i podia sortir diumenge. No ha millorat massa, però un diumenge és un diumenge. Així que hem sortit (la Scott i jo)
Ens hem trobat a Vilassar, com sempre, amb 6 companys més, en un dia més càlid del que havíem previst tots. Les primeres pujades, pel camí "boujolais" (ja ho tenim això, quan descobrim un camí nou hi anem tres o quatre sortides seguides), ens han fet desabrigar. Calor i humitat.

Mica a mica hem anat guanyant alçada fins el Parc Forestal i d'allí, per la pista primer i per corriols després, fins a la vora de Can Bruguera, des d'on hem trobat una trialera d'aquelles que segueixen una línia elèctrica. Els primers trams eren ciclables. Al final, però, hem hagut de baixar caminant (més ben dit patinant) i sentint els típics renecs i queixes dels que avui no triaven ruta.




Abans de trobar la línia elèctrica hem gaudit d'un camí de baixada solcat per reguerots plens de fang. Les rodes patinaven d'allò més. Més d'un cop he patit de debò, sobretot amb la roda de davant, que feia més el que volia ella que no pas el que li deia jo.




A esmorzar a Canyamars, i després altra cop amunt cap a la zona de Can Bruguera altra cop, per anar a buscar una meravella de camí, el camí dels Porcs, un "singletrack" llis i divertit que arrenca a la zona de l'Oasis i baixa sinuós entre arbres fins la riera d'Argentona.

En arribar la cara de satisfacció dels tres que hem quedat després d'esmorzar ho deia tot. Ja podem començar la setmana, que serà dura, amb una certa il·lusió, perquè després tornarà a venir un altre diumenge!

diumenge, 10 de gener de 2010

Per fi la neu!!!

Quan tenia tres o quatre anys els meus pares ja em portaven a esquiar. Durant una època, quan nevava als volts de Barcelona i tothom sortia al Tibidabo a trepitjar la neu, jo m'ho mirava amb el menyspreu del jove adolescent que va sobrat. Quins passerells!! Quatre volves i es pensen qui sap què!
Ara, de gran, de la mateixa manera que ja puc menjar la coliflor, també disfruto com un tonto quan neva prop de casa.
I cada any espero que caiguin les quatre volves per fer el passerell i passejar per la muntanya, i disfrutar com un nen.
I això és el que he fet avui. A més el dia ens ha acompanyat. Fred viu i sol.



Hem quedat amb dos companys més, els entranyables Marc i Xime, la parella de Vilassarencs emigrats a Mataró.
Ben abrigats hem començat a pedalar per la riera d'Argentona fins un punt secret on hem trencat a mà dreta per buscar uns corriols "boujolais" (que vol dir d'aquesta anyada, vaja, que els hem acabat de descobrir fa poc). Putada: molts arbres caiguts que tallaven el camí, a conseqüència de les darreres ventades. Tot i així, hem arribat al Parc Forestal ben animats, i d'allí a Can Bruguera a esmorzar. Abans de ser-hi ja hem começat a veure neu:




El terra estava molt dur. És un plaer rodar-hi.



















Després d'esmorzar, els meus companys de ruta han decidit tirar avall. (tenien el "bonobici" caducat).






Jo he seguit fins al Corredor. Avui he sortir a buscar la neu i la vull trobar de debò, rodar-hi per sobre, sentir el sorollet tan característic, i l'angunia aquella que et ve quan no saps en quin moment et patinarà la roda.

De Can Bruguera a Font de Malpas, Creu de Rupit, Misteris i Corredor. A vessar de gent, de passerells, de cicilstes. Avui tothom saludava content

Arribant al Corredor per darrera:





A dalt, a l'esplanada de gespa
















 

El principi del GR (el camí de les escales o travessses que va paral·el a la pista)
S'havia d'anar en compte, perquè la "recepció" després de saltar cada travessa no estava massa clara









El darrer tram amb neu, just després de les travesses. Els arbres d'aquestes contrades no estan acostumats a soportar el pes de la neu, i penjen de seguida.








Després de l'esquiada, una baixada ràpida cap a Dosrius, i riera avall, amb fang a vessar, fins a Argentona, Vilassar, dutxa bici a la benzinera del Mercat de la Flor, i cap a casa a dinar.
En total 60 kms en 4,15h (una mitja de pena, però avui anàvem a veure la neu)
El genoll ha anat fent mal, però ha aguantat. El premi a una setmana de coixera.

divendres, 8 de gener de 2010

Sortir o no sortir, vet-ho aquí el dilema

Divendres migdia, plegar de la feina i començar el dilema:
Sortir o no sortir?


A favor:
a- Un entrenament més
b- Uns gramets menys (o uns gramets més de sopar, nyammmmm)
c- Quan portes mitja hora rodant t'ho comences a passar bé

(o com a mínim comences a oblidar el malament que ho passes al principi)
d- Els divendres a la tarda, després d'arribar i dutxar-me, sóc el rei del mambo
e- Si no surto estic de mal humor (que és el mateix que "d" però en versió heavy)




En contra:
a- El genoll fa mal, i si abuso, diumenge a casa segur
b- Fa fred, però el que es pitjor és que no hi ha sol (si fa fred i hi ha sol, és passable)
c- El sofà és tou, i ja hi estic assegut
d- Només tinc un conjunt que abrigui de debò, i si l'utilitzo avui el diumenge no estarà net ni sec
e- Comença a ser tard i es farà fosc (m'oblido que tinc llums noves quasi a estrenar, bé no ho oblido però dissimulo)

Ho remenes ben remenat i ....????




Un altre dia serà ...

dijous, 7 de gener de 2010

El meu blog

Després d'un temps fent de blogger oficiós d'una colla ciclista del Maresme, m'he decidit a obrir el meu propi blog, per anar escribint les cròniques de les meves sortides beteteres i així tenir un recordatori particular, i si algú s'hi vol apropar de tant en tant, serà benvingut (els comentaris dels visitants no tan sols són desitjats, sinó necessaris per la vanitat del blogàire)

Any nou, blog nou!

I per començar, el record d'aquesta setmana, pèssim a més no poder. Una caiguda tonta, tonta, tonta, d'aquelles ridícules, per deixar-me anar de les màns intentant tancar la tanca de la maleïda motxilla, per anar massa a poc a poc, per no ser capaç de deixar de tancar la tanca de la maleïda motxilla quan la bici va començar a balancejar i la tanca quasi estava tancada, i el plat gros engranat i la senyora que encara riu per sota el nas quan em pregunta si estic bé.

Com collons vol que estigui bé si m'acabo de fotre una hòstia contra el terra dur d'un carrer peatonal ple de gent al mig de Vilassar? Caure, respondre que sí, que estic bé, educadament, sortir cagant llets i esperar a girar la cantonada per tornar a parar i fer una revisió dels diferents mals que van apareixent. Sembla que res, però l'endemà quasi no podia caminar del mal de genoll.

Això va ser el dimecres 30 de desembre, després d'una sortida collonuda amb en Pere pels volts d'Argentona i Can Bruguera.

Intento sortir el divendres de cap d'any, però només arrancar de casa, a Premià, ja veig que la cosa no rutlla, que em fa mal. Segueixo, i en lloc d'anar-me'n cap a Dosrius o Orrius, decideixo pujar a Sant Mateu per si les mosques haig de tornar ràpidament. I tal dit tal fet. A Sant Salvador ja no puc més, cada pedalada és un suplici. Comencem remalaïdament malament l'any!! Cap a casa i a reposar.

Avui, 6 de gener, he tornat a sortir, un altre cop amb en Pere, després d'uns dies depressius. La veritat és que només m'ha fet mal en els darrers quilòmetres, baixant de la Mútua cap a Burriac per un corriol prou divertit.

Hem fet 28 quilòmetres força durs, ja que ens hem embolicat per Argentona i , com sempre, hem anat a parar a les pujades més dures i aburrides. Tot i així, a mi ja m'agrada. Sortir i passejar per la muntanya, en un dia fred i clar com avui, ja és tot un plaer. I si a més trobes camins guapus, doncs, què més vols?

Ara veurem, hauré de patir un parell de dies més el mal de genoll cada cop que pujo i baixo escales, però val la pena. A veure si divendres al migdia puc tornar a sortir.