Una part de la meva vida va sobre rodes, gruixudes (quasi sempre perdent aire, les rodes).
L'altra part de la meva vida funciona millor si les rodes roden. És així de senzill.




dijous, 18 de novembre de 2010

Òlibes amb pedals

Demà divendres anem a sopar a Collserola amb la colla de BTTMania. Repetim una experiència de fa un mes, una nocturna al Corredor. Vam sortir des de Dosrius i amb un parell d'horetes ens vam plantar al restaurant situat al Santuari. Sopar, i cap avall, no sense alguna pujadeta que ens deixava en uns dels millors corriols de la zona.




Quan pedales de nit les sensacions canvïen, s'intensifiquen. Val molt la pena. Esbufegues però no et canses: la pujada no et pesa a la vista, no has de clavar la mirada a terra per temor de veure el que t'espera darrera cada revolt. I si vas obrint el pas, una mica allunyat de la colla, en sents els sorolls, els riures i les pampallugues de les llums, però el bosc t'atrapa.




Les baixades es fan més lentament, i tots més juntets. La nit ens apropa.
Tot és diferent. Fins i tot la dutxa final, en silenci per no despertar ningú, és una experiència nova.

Ja tinc ganes que siguin les vuit del vespre de divendres!




fotos by joype

dimarts, 9 de novembre de 2010

Buf, ja tocava acualitzar

No sé que m'ha passat però no em venia gens de gust escriure al blog. No vol dir, però, que la bici pari. M'he encallat i punt.

Miraré de fer un breu resum de la meva activitat des del darrer post:

bicicleta - menjar - dormir - menjar - dormir - menjar - dormir - bicicleta - menjar - dormir - menjar - dormir - menjar - dormir - bicicleta - bicicleta - bicicleta. També alguna altra cosa.

Més o menys.


I la Volta al Canigó amb Bttmania, no ho oblidéssim pas. 
Experiència quasi mística. Vaig veure un tunel on no hi era, enmig de la boira, les rampes als quàdriceps, la desmoralització total, el fred i el vent, la solidaritat, els més de dos mil metres de desnivell, les cagarrines del matí. Experiència mística de debò. El refugi, els companys, el matalàs a terra, el llençolet i les dues mantes, el fred, la dutxa, la gana, la gana, la gana. Però quina experiència! No ho canvio per res!




Bé, havia de trencar el gel. Seguirem. Arriben canvis importants.

diumenge, 22 d’agost de 2010

Primera sortida per Briançon: Coll de Granon

Quan arribes a un lloc per estar-t'hi 15 dies, el primer que fas, com a ciclista, és buscar informació sobre rutes possibles. Mirar algunes pàgines, el wikiloc, resseguir la zona amb el G.Earth, etc. Vaig tenir poc temps per fer aquesta tasca abans de marxar. I el poc temps, a més, el vaig haver d'utilitzar en conseguir els mapes pel gps, eina indispensable per fer les rutes en paratges desconeguts.

Així que només vaig poder obtenir informació d'una ruta, el pas del Coll de Granon, que fos suficientment a la vora del lloc d'estada per no haver d'agafar el cotxe (una altra de les meves costums és evitar-lo el màxim possible: sortir i arribar amb bicicleta des del campament, en rutes circulars)

Quan vaig arribar a la Val Clarée ja portava la ruta carregada al gps per fer-la el primer dia em toqués bici (s'ha de coordinar amb la família, la resta d'amics, etc, i anar muntant, pacientment, un calendari còmode per tothom)

El 3 d'agost, a les 10 del matí (més d'hora estàvem a la vora dels 0 graus) vaig iniciar aquesta ruta, que em porta des dels 1360 metres d'altitud del campament fins els 2405 del Coll, per una pista de pujada dura als primers quilòmetres (rampes del 12 i 13%) i pedregosa entre els 1900 i els 2300 metres.




 Passat el poble de Granon ja ens trobem a suficient alçada per tenir les primeres recompenses. Al fons, la Val Clarée, origen de la ruta, i ben marcat el camí que vaig anar seguint. Les muntanyes del darrer terme fan frontera amb Itàlia (la zona de Sestriere) i estan farcides de forts i pistes militars




En una de les cruïlles em trobo una prohibició de pas per pista militar. Ens duu a un fort circular ben curios, però que queda fora de l'abast de la meva ruta




El camí comença a planejar, i en uns còmodes quilòmetres finals ens situem al Col du Granon, pas entre la Val Clarée i la vall de Serre Chevalier, tancada al final pels colls Lauteret i Galibier i que delimita per l'est el Parc dels Ecrins (el que hi ha sota els núvols de la fotografia)



 Al coll, enmig de la gentada que puja amb cotxe (i pocs en bici, ja que només està asfaltat per una banda) em dedico a menjar i a disfrutar del paisatge guanyat a pols i pedalades. El vent gelat m'obliga a abrigar-me. Un cop menjat, davant meu m'espera una de les meves millors experiències amb bici, un "single track" inacabable que em fa baixar dels 2400 als 1200 metres de desnivell fins a Briançon.
 La pena és no poder compartir-ho amb ningú. Quilòmetres i quilòmetres de corriol, a vegades en mig de prats, a vegades entre arbres, rectes, corves, amb pedres i sense pedres, un veritable festival.




I a més amb vistes espectaculars sobre els Ecrins



Just abans d'arribar a Briançon prenc la darrera fotografia, on es veu (malgrat la mala qualitat de les imatges del telèfon) un dels característics forts construïts a la França de LLuís XIV per l'enginyer Vauban, veritable heroi d'aquesta contrada, tot i que els seus castells estan escampats per tota la geografia francesa)


Finalment arribo just passades les 15,00 hora límit per dinar, però aconsegueixo convèncer a l'equip de cuina del dia que em mereixia un bon tiberi, pels 39 quilòmetres fets i pels 1300 metres de desnivell.
Inici de vacances beteteres immillorable.


Els Alps: el cel

Vacances a Briançon, una de les ciutats importants del departament dels Alts Alps, que forma la regió francesa de Rhone-Alps conjuntament amb els departaments de Savoya, Alta Savoya i Isère, regió que després d'aquests vacances declaro la meva pàtria adoptiva.


 

Briançon es troba al  centre de quatre o cinc valls, en una de les quals, Val Clarée vam instal·lar el campament de vacances del Centre Excursionista de Catalunya, en un recinte del camping municipal de Le Rosier.

Aprofito per reivindicar aquesta forma de vacances: entre 100 i 200 persones amants de la muntanya, de tota edat i condició física, amb la intendència solucionada a base d'un servei de cuina professional i el suport dels campistes ("pringues" un dia sencer a canvi de trobar-te tots els àpats - de qualitat- fets la resta dels dies).

Per les persones amb fills és una solució ideal, ja que ràpidament es formen colles per grups d'edat i es poden combinar sortides de tota la família o activitats compartides amb altres famílies, amb grups de joves, en solitari, etc.

Aquest any, però, no he pogut compartir sortides de btt amb ningú. La bicicleta no deixa de ser  una opció minoritària en una entitat que ha estat vinculada des de sempre amb l'alpinisme i l'excursionisme. Però fer sortides des d'un campament base, on tothom explica les seves aventures quan et trobes a l'hora de sopar, i on comparteixes rutes i entorns d'interès, també val la pena.

Durant els campaments vaig fer 4 sortides en bici: Col du Granon, Col du Rochiles + Col du Galibier, Col des Ayes i uns descensos pel la telecabina de Briançon amb el meu fill i un amic seu.

Seguirà crònica de les sortides ...

dimarts, 20 de juliol de 2010

Les fonts del Segre

Ahir vaig disfrutar com un nen. Dues rodes, un gps i un manillar per portar-lo. La ruta la vaig trobar al Wikiloc. El darrer tram no el vaig fer, perquè s'estava fent tard i la calor ja apretava de valent. En total 44 kms. i 1200 metres de desnivell.
Vaig començar a pedalar a quarts de nou, des del camping d'Estavar, el centre d'operacions d'aquest juliol (i potser de les esquiades que desitjo fer aquest hivern)
Les primeres pedalades són per carretera, solitària fins a Sallagosa. Des d'allí una carretereta, també tranquila, fins a LLo. Passaven poc de les nou i em disposava a entrar a les Gorges del Segre. Camí totalment recomanable, asfaltat (bastament) en els primers quilòmetres, molt fresc i amb la companyia constant del riu, petit però que ja apunta maneres.

Al cap d'uns quilòmetres molt agradables el camí s'enfila per la falda de la muntanya deixant el riu al fons, i es dirigeix cap a uns prats de pastura on trobem el Refugi de la Culassa, a 1825 metres d'altitud, sota la carena que acull el Puigmal. Vaig aprofitar per esmorzar, un trist sobre de gel (havia oblidat les barretes, maleïda memòria), i disfrutar de la solitud i de les magnífiques vistes sobre el Carlit i el Puigpedrós, campions ceretans.

vista estirat al prat, fent companyia a les vaques a la vora de la Culassa



la carena del Puigmal, just a sobre les Fonts del Segre i el refugi de la Culassa





lluint maillot epic, les vaques al·lucinaven (i sort que no hi havia el toro)


Un cop rempresa la marxa, només em quedava una mica d'ascensió fins a trascollar (als 2050 metres d'altitud) cap a la vall veïna on, unes zigues zagues en una pista molt pedregosa em van portar ràpidament al poble d'Err.

En arribar-hi vaig tenir forces problemes amb el gps, ja que en moltes ocasions li costa orientar-se i et va enganyant (comença a donar voltes i no saps cap on et dirigeixes fins que ja has fet una bona distància en la direcció equivocada)

Superats el problemes de navegació, el track em va portar per un gr que transcorre paral·lel a la vall principal de la Cerdanya, amb uns rampots una mica desagradables al principi, però que al final paguen l'esforç. Arribat a Hix vaig preferir deixar el track, que encara anava a donar la volta per l'Oest de Puigcerdà, i dirigir-me directament per carretera cap a Estavar, on m'esperaven la família i la piscina.

Al final del dia una sorpresa molt agradable. De baixada a casa vam parar a sopar al poble de Toses, i  en buscar bar per sopar vaig parar el cotxe just al costat del blogaire Power, a qui vaig saludar. Una mica més lluny vaig veure dos admirats blogaires ciclistes, el Santi i l'Ada, que tenen la delicadesa de llegir les meves tonteries i a sobre el detall de deixar-hi comentaris. No vaig poder saludar-los personlament, perquè vaig haver de recular amb el cotxe, i amb la família i tot (que en aquell moment no estaven de massa humor!!) vaig preferir deixar les presentacions per una altra ocasió més tranquila.


dijous, 8 de juliol de 2010

La tonteria cansa

Dimarts d'estrena, sabatilles (bambes que deiem els de la meva generació) d'estiu que he pillat (que diuen els de les generacions d'ara) al Dr.Bike de Premià. Unes Northwave que faran joc amb les seves germanes de coll alt d'hivern.
I per estrenar-les, una sortida sense pretensions, una clàssica (tontòdrom en diuen els professionals). Pujada desde Teià cap a Sant Mateu. He tingut "mala sort". M'he parat al final de Teià, abans de deixar l'asfalt, per fer quatre estiraments, atès que sentia les cames molt tibants de jugar a volei i a ping pong amb els meus fills aquest diumenge. Durant la meva exhibició gimnàstica ha anat arribant un nombrós grup de beteteros. He esperat que sortissin, perquè no suporto -orgullós qué és un- que tota una colla et vagi passant mica a mica en una pujada punyetera. Tardaven a sortir, esperant els últims, i jo ja no sabia com posar-m'hi amb els estiraments.

Finalment ha sortit una bona part de la colla i m'he situat darrera d'ells, amb l'esperança -orgullós que és un- d'anar passant els més lents. Qui els va parir!! Es veu que no n'hi havia de lents en aquest grup!! Treient la llengua i amb les pulsacions a tot drap, he arribat al Coll de Clau patint com un animal per mantenir la posició, i a més un cop dalt sense poder parar a descansar -orgullós que és un- perquè ja havia esgotat la credibilitat dels estiraments abans de començar. He fet el cor fort i a aguantar -orgullós que és un- fins al cap d'un parell de corves, on quan ja no em veia ningú però per si de cas, he fet com que dubtava de quin camí agafar, si la dreta o l'esquerra.

Cagum l'olla, que hauré de comprar-me algun llibre d'autoajuda a veure si se'm passa aquesta tonteria de demostrar no se què a tot bitxu vivent amb bici. Em pensava que amb l'edat evolucionaria, però no hi ha manera!

A partir d'aquí, i ja desenganxat del maleït grup (ells que saben!) he tirat més tranquil i disfrutant de la pujada que queda fins a Sant Mateu (fins que he vist un puntet a la llunyania, i no ho he pogut evitar, ho confesso, l'he hagut d'atrapar. Altra cop les pulsacions pels núvols, però aquesta vegada en positiu, a l'atac!!)

Ai mare meva, pocs quilòmetres (20), però les cames ben petades (crec que les sabatilles noves estan acollonides perquè tenen més cap que el cap que les porta)

Al final he volgut repetir una trialera de baixada fins a Vilassar de Dalt i m'he perdut. Els camins encara estan embolicats pels efectes de les nevades. Ho he aprofitat, però: he anat a parar a un camp de proves per les tubeless, una vessant plena de cactus!! (aprofito per dir que n'estic encantat, de moment, un munt de quilòmetres sense cap punxada ni incidència)




La sortida s'ha acabat amb una remullada fantàstica al mar abans de la dutxa. Un privilegi sortir de casa amb les xancles, travessar per sota la carretera, i trobar-te amb una piscina immensa per tu sol. Tanta tonteria cansa, però al final sempre hi ha premi!

dilluns, 5 de juliol de 2010

Tornem-hi

Després d'uns dies de no escriure ja tocava posar-s'hi. La Epic Trail va ser un èxit (la crònica la penjaré al blog germà de Mountain Ruc quan recopili les fotografies dels companys, molt millors que les meves, entre altres coses perquè són les a les que hi surto jo, jeje).

El cap de setmana següent a la Epic vaig fer una sortida frustrada per l'Alt Urgell. Just quan coronava un coll per endinsar-me a Andorra des de la Seu, el temps es va girar i va començar una tempesta elèctrica que amenaçava d'atrapar-me. Després de "xupar-te" una pujada de més de 1000 metres de desnivell per una pista "pestosa", pedrosa i fastigosa en solitari, fa molt poca gràcia haver de renunciar a la baixada per la vessant verda i tornar, cagant llets, a passar per la pista "pestosa", pedrosa i fastigosa. Però trobar-te a 2000 metres d'altitud, en solitari i amb una tempesta no és una situació agradable. La prudència és el primer que se'm va ensenyar a casa, una família de muntanyencs "de tota la vida".
Va servir, però, per comprovar que la Epic no m'havia destrossat del tot, i que les cames encara funcionen.



I ja finalment, només una altra sortida, completament diferent. Per casa i amb molt bona companyia. El divendres passat vaig sortir acompanyat d'un ruc èpic i d'un perico maníac (coses de la zoologia metafòrica).



Una mala foto d'un bon company


Vam circular per camins prou coneguts però mai aburrits. Corriolets per la zona que hi ha entre Can Bruguera i la Riera d'Argentona que ha havia ensenyat, setmanes enrere, amb l'orgull de l'amfitrió, a la colla dels manies.



l'Èpic mesurant la magnitud de la tragèdia


Paradeta entre corriolets. Els vespres d'estiu al Maresme són una delícia


Una quarantena de quilòmetres que van inagurar el cap de setmana amb optimisme.


Diumenge, situat en el camping d' Estavar (nou centre d'operacions durant el juliol), havia preparat una sortida a les fonts del Segre, però va ploure bona part del matí. Una altra setmana serà.




dijous, 17 de juny de 2010

Tancat per vacances

Demà sortim cap a Pont de Suert. Epic Trail en 4 dies. Esperem tenir bon temps i pocs maldecaps mecànics i molts maldecaps btteros, que per això hi anem!!



divendres, 11 de juny de 2010

Relaxxxxx ....

La pressió de la feina ha estat un pel excessiva aquesta setmana. Avui he jugat a relaxar-me tipus pel·lícula: un passeig en bici per la platja, sense suar, vestit de passejador en bici per la platja, un llibre, i a jeure una estona a les pedres, amb la música tèbia d'en Micah P.Hinson i una bona dosi de paciència per suportar les mosques (que a les pel·lícules no hi surten mai, com tapoc hi surten les formigues ni les aranyes quan els protas s'estiren als prats bucòlics, i ja no diguem les tifes de vaca).

Bucòliques fotos de la meva companya




Viure davant del mar pels ciclistes té un gran inconvenient: ens falta poder pedalar per la meitat del nostre territori.




A vegades, però, podem aprofitar per sentir-nos relaxats tipus pel·lícula. I això és el que avui he fet.

dimecres, 9 de juny de 2010

Desengumat!!

Si la goma no sona, la vida és bona!!

Èxit brutal. Sortida desengumada sense incidents. Tinc la sensació de ser una persona gran ja, com quan als nens ens deixaven portar pantalons llargs, o veure vi i cafè a casa, o sortir de nit ...

Ja no tinc goma! He deixat la goma!! M'he desenganxat de la goma!!!
Ja puc dir a la reunió dels Gomats Anònims: Em dic Jordi, i sóc un ex-gomat. I tots em feliciten i murmuren aprovacions mentre una il·lusió em fa sentir un pessigolleig que em recorre l'estómac.

Un somni. Una realitat.

Ara només espero no recaure ...

dimarts, 8 de juny de 2010

El pijoteras surt de l'armari!!

Al final he caigut al parany. Després de molts anys anant en bici (18!), sense fixar-me mai massa en els components, baixant la qualitat en lloc de pujar-la cada cop que una peça es trencava i s'havia de substituir, no tenint ni idea de quins són els millors components, ni rodes, ni pedals, ni ..., bé, després de ser un xapuses total al final he vist la llum!

Fas més quilòmetres i, inevitablement estàs més pendent de la bici, llegeixes blogs, parles amb  l'un, ara amb l'altre, i et comença a picar el cuquet. Vas mirant una revista per aquí, algun aparador per allí, una web de productes de tant en tant, i el cervellet comença a imaginar coses ... I, finalment, arriba el dia. En el meu cas han estat unes rodes XTR. I, a partir de demà passat, sortiré de l'armari i confessaré la meva veritable tendència: deixo les gomes!! Em passo a tubeless!!

De moment una sortida de prova el dimecres, per la meva zona. I llavors fins diumenge, que m'espera una bona ruta amb els de BTTMania per Torelló. I, finalment, la setmana vinent la Epic Trail. Si supero aquestes proves sense entrevancs, mai més portaré una goma.

¡¡"Que se la pongan ellos"!!

dimarts, 25 de maig de 2010

Dies de silenci

Massa dies sense escriure al blog. No per falta de bici, sinó per falta de temps.
La darrera escapada ha estat una ruta a la Seu d'Urgell, on hem instal·lat la caravana almenys fins a finals de juny.
Com que em vaig descuidar les sabatilles de btt, em vaig veure obligat a sortir amb les botes de muntaya i sense cales. Una merda. Però volia sortir tant si com no, ja que estrenava les flamants rodes XTR.

Vaig triar una ruta ben a prop del camping, i sense complicacions. Al Wikiloc la ruta porta el nom de Serra d'Arfa, recorreguent les muntanyes que hi ha darrera d'aquest poble per unes pistes en molt bon estat. Pel meu gust una mica aburrida, ja que la baixada es fa per una pista molt ampla, amb molta pendent i amb una fastigoseta capa de pedra solta que la feia perillosa.


Coll amb masia en runes, a uns 1000 metres d'altitud


Les vistes són espléndides i la temperatura molt agradable (tot i que a la darrera parada em vaig quedar força fred perquè només portava maillot d'estiu). El Pirineu està força nevat, diria que la neu és contínua per sobre dels 2.300 metres, i amb moltes clapes per sota d'aquesta cota. La calor que ha començat a fer la fondrà de seguida (això esperem, perquè tenim la Epic Trail molt a prop)



(els que fem rutes en solitari i blogs tenim un problema, sobretot si a més portem mòbil en lloc de càmara de fotos amb disparador retardat)


L'únic entrebanc que vaig tenir és que el pont que travessa el Segre està tallat a Arfa, el que em va obligar a fer uns quants quilòmetres de mes per anar a buscar un pont alternatiu

La tarda la vam rematar amb una passejada familiar al poble d'Arsèguel, amb una visita molt recomanable a la fàbrica de llanes

dimarts, 27 d’abril de 2010

Retro-post. Estiu a Suissa



Em venia de gust compartir algunes fotos dels dies que vaig passar a Suissa, en els campaments d'estiu del Centre Excursionista de Catalunya a l'agost de 2009



Imatges de la nostra caravana, instal·lada al camping


Vaig fer un parell de sortides en BTT memorables. L'una en solitari i l'altre acompanyant un crack que em va deixar catacrac.


Les dues van consistir en pujar als colls que tancaven pel Nord la vall on estàvem acampats, la Val Ferret.


La primera em va situar a la Fenetre de Ferret amb unes vistes magnífiques sobre tot el massis del Montblanc i la vall d'Aosta, resseguint primer una pista i després un corriol molt transitat. Una sortida divertida de les que a mi m'agraden: primer es puja i després es baixa.







A mig camí, arribant als LLacs de Fenetre, vaig haver de menjar perquè estava cascadet i feia aquesta cara de pena




Les vistes sobre el massís del Montblanc i les Grans Jorasses són espectaculars





Arribant al coll de 2700 metres que s'obre cap a la Vall d'Aosta, sobre el Col Gran Sant Bernat. La gent al·lucinava que estigués allí amb bici. Alguns em feien comentaris (els entenia més quan baixava que quan pujava, per la quantitat d'oxigen que m'arribava al cervell)



La segona sortida va ser una proposta d'en Salvi, el crack. Mentres jo panteixava ell anava pujant i baixant. Mentres jo caminava en el corriol amb pendents descomunals, ell encara portava el plat del mig.

Vem pujar cap el Petit Col du Ferret, per vorejar per darrera un turonet i tornar a entrar a Suissa pel Gran Col du Ferret. Vorejar el turonet amb un "pati" impressionant, per un corriolet on quasi no hi cabien els peus (i molt menys la bici) que sobrevola la Val Ferret italiana (hi havia poca imaginació toponímica en aquesta zona pel que es veu).
Uns isards situats més amunt van deixar anar unes roques que una mica més i em toquen. Els indígenes són així de desconsiderats!

Vistes de la cara nord del Mont Dolent, el cim punxegut de la dreta que domina la contrada, i de la cara esquerra del dolent de la pel·lícula




Entre els dos colls de Ferret, vistes de les parets de les Jorasses i del Mont Dolent, amb la llum de quasi capvespre. El fred començava a apretar, i és que ens trobàvem a més de 2500 metres.




La baixada va ser una experiència betetera única. El Salvi no només és un crack pujant. El tiu em va fer baixar per llocs impossibles per mi. Alguns els vaig fer, però quan se m'escapava i ja no el podia seguir, també perdia l'esma de fer els trams més tècnics. Els patates necessitem que ens marquin la traçada i que ens demostrin que és possible. El corriol de baixada era només apte per caminadors. Ho juro!

Vaig arribar amb la sensació d'haver fet una gran excursió!


De la tercera activitat ciclista interessant no en tinc fotografies. Vam fer, amb dos companys més, en Jaume i en Manel, una excursió preparada, bàsicament de descens, per les pistes d'esquí de Verbier (tot i així hi havia més de 500 metres de desnivell positiu pedalant). Combinant quatre remuntadors vam poder gaudir de corriols i pistes de baixada i d'unes vistes també impressionants. Els Alps valen la pena.

dilluns, 26 d’abril de 2010

Diumenge enmerdat

Sortida caòtica, després d'algunes sortides apoteòsiques ja tocava que les coses no anessin bé.
Avui tocava diumenge de colla "ruca". I hem enfilat cap a Cabrils, atravessant el maremàgnum de bikers que feien la Cabrilenca. No els he comptat a tots: cap allà al miler se m'han acabat els dits de la mà i he hagut de parar. Hem saludat a força gent coneguda, i hem engrandit la colla inicial de quatre amb tres persones més, companys meus d'esquiades que també roden.
Amunt cap a la Mútua però passant pel camí de la muntanya, no fos cas que se'ns emportessin pel davant els bojos que van darrera el pernil, premi pel primer que arriba a dalt la primera pujada de la Cabrilenca, pujada que es fa per l'asfalt.

A  mig pujar hem sentit el tret de la sortida oficial, i just abans d'arribar nosaltres a dalt, ja hem sentit la cridòria del públic que volia saber amb qui s'havia d'anar a dinar avui per tenir bermut gratis (de pernil).

A partir d'allí hem compartit ruta un tramet amb els de la pedalada, i ben aviat els hem deixat per anar més tranquils.

La baixada "estupenda" del Dolmen direcció cap a la roca de l'Oreneta ens ha animat i hem  baixat la guàrdia. Just deixar la roca hem volgut fer com si res, com si aquest any no hagués passat res al bosc ... i l'hem ben cagat! Després de rodar, descabalgar, passar arbre per sota, arbre per sobre, arbre pel costat, muntar, rodar i torna a començar unes masses vegades, finalment hem desistit i hem anat a la Roca per carretera a esmorzar.

Abans d'arribar, però, han començat les "panes". La cadena del Josep ha petat. Un cop arreglada hem fet un esmorzar cutrillu (molt cutrillu) al bar Cobo, l'últim cop que ens hi veuen. I a mig esmorzar una roda ha decidit fer "pssssssss" i deixar anar l'aire. Ni més ni menys que la roda de darrera de la flamant i espectacular bici nova, una Trek rígida de carboni, de l'altre Josep. Problemes mil per treure la roda, ja que l'eix es ben encallava en el forat de la tanca. Desmuntar frens, apretar per aquí, per allí (la cara de patiment del propietari novell -una bici que estrena cada 10 anys!) i finalment ha sortit i s'ha canviat la càmara punxada.

Però quan ja marxem, resulta que jo també la tenia punxada, la roda. Altra cop desmuntar, canviar i muntar. Les cames ben fredes, l'humor ben calent i els ànims per terra. Encara ens quedava una altra trencada de cadena per acabar de fer malbé la sortida definitivament. Què hi farem. Uns dies surt bé i uns altres malament. Uns dies es guanya i altres es perd. Uns dies toca el Madrit i altres l'Inter ...

dimecres, 7 d’abril de 2010

Post past-Setmana Santa

Tantes vacances i ja no recordava que tenia un blog!

Poca bici. Quatre dies a la capital (London) en una escapada que s'està convertint en una clàssica que re-editem any rera any amb dos amics més de Premià (de fet nosaltres vivim a Londres, la nostra estada al Maresme és circumpstancial), una excursió familiar al Ripollès, algun àpat amb mona on he exercit de padrí nefast, etc. També un parell de dies de feina. En resum, poca bici.

A veure si ho recordo: des de la sortida amb bttmania pel seu anniversari el passat 28 de març vaig fer una sortideta el divendres abans de marxar a Londres (el 2 d'abril) que em va sortir rodona, una escapada al Corredor el següent divendres per rebaixar les chips del fish, i finalment el dilluns de Pasqua vaig fer una clàssica, la Premià - Tordera, també en solitari (més val sol que mal acompanyat, jeje). No està mal, sobretot per les boníssimes sensacions que vaig tenir en aquesta darrera sortida (per exemple, en la tornada, tot i tenir el vent de cara no vaig patir gens, i això que el tren anava ben ple ...)

Avui dimecres provaré de sortir al vespre, innagurant el nou horari d'estiu que les autoritats han tingut a bé de canviar.

diumenge, 14 de març de 2010

Mountain Branquing, nova modalitat

La cosa pinta malament:

- Per aquí és pot passar?
- Nò, pel marge de dalt!!
- Segur??  On ets, que no et veig??
- Cagum l'olla, m'he trencat els pantalons!!

- On és el camí?
- Prou! Al proper trencall agafem la pista!

Al cap d'una estona:
- Prou! Al proper trencall agafem la carretera!


Avui la cosa pintava malament ...

 
Només arribar a la vessant nord ja hem començat a trobar els corriols tapats:



En les primeres parades encara estàvem d'humor per fer fotos amb la neu:



Després ja hem iniciat la pràctica d'aquest nou esport, que es portarà força aquesta temporada: el mountain branquing:

(1) inici: sortir del camí



(2) nucli: passo jo? passa la bici? passen els pedals?  



(3) Aixeco una cama, ai, que se m'enganxa la motxilla!




(4) I ara què? C*ll**ns de branques!!!!


(5) Desenllaç: ja començo a sortir!


(6) Si, sí



(7) Finale: torno a ser persona


Quan arribes aquí s'ha de tornar a (1)

En  resum, això ha estat el dia. Una quarantena de quilòmetres en bici, uns quants quilòmetres més, indeterminats, seguint els passos anteriors, i un bon esmorzar a Santa Agnés.

Ens espera una llarga primavera ...

dimecres, 10 de març de 2010

Post-nevada

Avui he volgut veure la neu, però el què he vist ha sigut les restes de la desfeta: fang, arbres caiguts i gel. En resum, 35 quilòmetres en 2 hores i 15 minuts de trilogia "pestosa": o saltant entre branques (amb el risc de malmetre la meva flamant jaqueta nova), o enganxant-me amb el fang, o patinant amb el glaç.
M'ha acompanat el Gerard Quintana i "su banda", amb el clàssic "Ben endins" (més o menys tal com em sentia en aquells moments)

Sort que la bici sempre té premi: la santa dutxa, un bon berenar i molta soneta després de sopar.

I avui estic especialment content, perquè m'han tractat molt bé a la nova botiga de Premià, el Dr.Bike Outlet, gestionada pel Sergi, antic mecànic de Probike i de Tribike (menys mal que anem en bici i no en sardina, perquè haver treballat a Prosardina, Trisardina i Dr.Sardina no mola gens!).

dissabte, 6 de març de 2010

Divendres, fabes tendres




De nou celebrem divendres, la bici i jo. Sortida a les 14,45h només amb un parell de torradetes a la panxa. Fa solet i disfruto després d'haver après (ja tocava) a arrancar sense córrer, sense patir. Com sempre, arribo al peu de Parpers (uns 14 kms. i 40 minuts des de casa) amb l'automàtic posat. Aquí sempre em paro sota l'autopista per decidir quina serà la ruta. Avui toca pujar al Jabalí de Oro pel Camí de'n Dan, el mateix camí que la setmana passada vaig baixar amb una gent de Mataró que em vaig trobar a dalt de Parpers i que em van convidar a seguir-los, gaudint d'una baixada més ràpida que si l'hagués fet sol. Sempre necessito que algú em marqui la traçada, i disfruto amb la sensació d'anar en fila índia, quan tothom baixa a la mateixa velocitat.





A l'Espinal, la meva bici,




i jo

Un cop a Parpers, després de que la pujada se'm fes curta, enfilo cap a l'Espinal i Sant Carles, i d'allí baixo a Dosrius pel camí de les fulles, una baixada en pista molt ràpìda i divertida. A l'estiu fa patir perquè el sauló no deixa frenar allí on vols, però durant l'hivern, i sobretot després de ploure, la baixada està "brutal", perquè les rodes s'arrapen a terra i permeten frenar al darrer moment.

A Dosrius agafo la carretera direcció Argentona, fins estalviar els primers trams de fang de la riera. Un cop sóc a la riera, em paro per posar-me els aurículars. Avui el Van Morrison em fa companyia, amb el clàssic Blowin' Your Mind, un títol molt apropiat pels temps que corren.

Arribo a Premià ofegat. He comès l'error de passar a un ciclista per la carretera, i he anat apretant, apretant, apretant, apretant ...

En total 45 kms. en dues hores i mitja. I corrents cap a la dutxa que m'esperen a Barcelona.

dijous, 25 de febrer de 2010

Diumenge de guants!!

Espectacle curiós, ofert per l'inigualable VoyVoy, el mestre del vestuari, l'inimitable rei de les parades a mig camí perquè s'ha de posar jaqueta, després treure jaqueta, després treure casc que ve la pujada, després posar casc que ve la baixada.

Aquest cap de setmana ens ha regalat una estrafolària idea: tinc fred als peus. M'hi poso els guants:




Després, quan el veus pujat a la bicicleta sembla normal (però no ho és, ho juro!)




El diumenge es vam regalar alguns dels corriols que vam descobrir a la Montalbike



La tornada la vam fer pel super-camí dels Porcs, un recorregut que està convertint-se en un clàssic per mèrits propis: Can Bruguera-Oasis-Porcs-Riera Argentona. Adrenalínic.

En total 60 quilometrets de felicitat.

dissabte, 20 de febrer de 2010

Segueix el camí

La bici és una bona metàfora de la vida.

(Tant de bò tinguéssim senyals tant clars com aquests que ens marquessin sempre el camí)


Ahir 55 kms ben aprofitats. Camins coneguts, en solitari i amb plugim que accentua el fred. Pedalant sense patir, gaudint les pujades i amb prudència a les baixades. Tot patina i rellisca. Arribant ja sense la llum de la tarda. Els divendres són el millor dia de la setmana. Comencen al migdia i anticipen dos dies plens d'activitats i de descans.