Una part de la meva vida va sobre rodes, gruixudes (quasi sempre perdent aire, les rodes).
L'altra part de la meva vida funciona millor si les rodes roden. És així de senzill.




dijous, 18 de novembre de 2010

Òlibes amb pedals

Demà divendres anem a sopar a Collserola amb la colla de BTTMania. Repetim una experiència de fa un mes, una nocturna al Corredor. Vam sortir des de Dosrius i amb un parell d'horetes ens vam plantar al restaurant situat al Santuari. Sopar, i cap avall, no sense alguna pujadeta que ens deixava en uns dels millors corriols de la zona.




Quan pedales de nit les sensacions canvïen, s'intensifiquen. Val molt la pena. Esbufegues però no et canses: la pujada no et pesa a la vista, no has de clavar la mirada a terra per temor de veure el que t'espera darrera cada revolt. I si vas obrint el pas, una mica allunyat de la colla, en sents els sorolls, els riures i les pampallugues de les llums, però el bosc t'atrapa.




Les baixades es fan més lentament, i tots més juntets. La nit ens apropa.
Tot és diferent. Fins i tot la dutxa final, en silenci per no despertar ningú, és una experiència nova.

Ja tinc ganes que siguin les vuit del vespre de divendres!




fotos by joype

dimarts, 9 de novembre de 2010

Buf, ja tocava acualitzar

No sé que m'ha passat però no em venia gens de gust escriure al blog. No vol dir, però, que la bici pari. M'he encallat i punt.

Miraré de fer un breu resum de la meva activitat des del darrer post:

bicicleta - menjar - dormir - menjar - dormir - menjar - dormir - bicicleta - menjar - dormir - menjar - dormir - menjar - dormir - bicicleta - bicicleta - bicicleta. També alguna altra cosa.

Més o menys.


I la Volta al Canigó amb Bttmania, no ho oblidéssim pas. 
Experiència quasi mística. Vaig veure un tunel on no hi era, enmig de la boira, les rampes als quàdriceps, la desmoralització total, el fred i el vent, la solidaritat, els més de dos mil metres de desnivell, les cagarrines del matí. Experiència mística de debò. El refugi, els companys, el matalàs a terra, el llençolet i les dues mantes, el fred, la dutxa, la gana, la gana, la gana. Però quina experiència! No ho canvio per res!




Bé, havia de trencar el gel. Seguirem. Arriben canvis importants.

diumenge, 22 d’agost de 2010

Primera sortida per Briançon: Coll de Granon

Quan arribes a un lloc per estar-t'hi 15 dies, el primer que fas, com a ciclista, és buscar informació sobre rutes possibles. Mirar algunes pàgines, el wikiloc, resseguir la zona amb el G.Earth, etc. Vaig tenir poc temps per fer aquesta tasca abans de marxar. I el poc temps, a més, el vaig haver d'utilitzar en conseguir els mapes pel gps, eina indispensable per fer les rutes en paratges desconeguts.

Així que només vaig poder obtenir informació d'una ruta, el pas del Coll de Granon, que fos suficientment a la vora del lloc d'estada per no haver d'agafar el cotxe (una altra de les meves costums és evitar-lo el màxim possible: sortir i arribar amb bicicleta des del campament, en rutes circulars)

Quan vaig arribar a la Val Clarée ja portava la ruta carregada al gps per fer-la el primer dia em toqués bici (s'ha de coordinar amb la família, la resta d'amics, etc, i anar muntant, pacientment, un calendari còmode per tothom)

El 3 d'agost, a les 10 del matí (més d'hora estàvem a la vora dels 0 graus) vaig iniciar aquesta ruta, que em porta des dels 1360 metres d'altitud del campament fins els 2405 del Coll, per una pista de pujada dura als primers quilòmetres (rampes del 12 i 13%) i pedregosa entre els 1900 i els 2300 metres.




 Passat el poble de Granon ja ens trobem a suficient alçada per tenir les primeres recompenses. Al fons, la Val Clarée, origen de la ruta, i ben marcat el camí que vaig anar seguint. Les muntanyes del darrer terme fan frontera amb Itàlia (la zona de Sestriere) i estan farcides de forts i pistes militars




En una de les cruïlles em trobo una prohibició de pas per pista militar. Ens duu a un fort circular ben curios, però que queda fora de l'abast de la meva ruta




El camí comença a planejar, i en uns còmodes quilòmetres finals ens situem al Col du Granon, pas entre la Val Clarée i la vall de Serre Chevalier, tancada al final pels colls Lauteret i Galibier i que delimita per l'est el Parc dels Ecrins (el que hi ha sota els núvols de la fotografia)



 Al coll, enmig de la gentada que puja amb cotxe (i pocs en bici, ja que només està asfaltat per una banda) em dedico a menjar i a disfrutar del paisatge guanyat a pols i pedalades. El vent gelat m'obliga a abrigar-me. Un cop menjat, davant meu m'espera una de les meves millors experiències amb bici, un "single track" inacabable que em fa baixar dels 2400 als 1200 metres de desnivell fins a Briançon.
 La pena és no poder compartir-ho amb ningú. Quilòmetres i quilòmetres de corriol, a vegades en mig de prats, a vegades entre arbres, rectes, corves, amb pedres i sense pedres, un veritable festival.




I a més amb vistes espectaculars sobre els Ecrins



Just abans d'arribar a Briançon prenc la darrera fotografia, on es veu (malgrat la mala qualitat de les imatges del telèfon) un dels característics forts construïts a la França de LLuís XIV per l'enginyer Vauban, veritable heroi d'aquesta contrada, tot i que els seus castells estan escampats per tota la geografia francesa)


Finalment arribo just passades les 15,00 hora límit per dinar, però aconsegueixo convèncer a l'equip de cuina del dia que em mereixia un bon tiberi, pels 39 quilòmetres fets i pels 1300 metres de desnivell.
Inici de vacances beteteres immillorable.


Els Alps: el cel

Vacances a Briançon, una de les ciutats importants del departament dels Alts Alps, que forma la regió francesa de Rhone-Alps conjuntament amb els departaments de Savoya, Alta Savoya i Isère, regió que després d'aquests vacances declaro la meva pàtria adoptiva.


 

Briançon es troba al  centre de quatre o cinc valls, en una de les quals, Val Clarée vam instal·lar el campament de vacances del Centre Excursionista de Catalunya, en un recinte del camping municipal de Le Rosier.

Aprofito per reivindicar aquesta forma de vacances: entre 100 i 200 persones amants de la muntanya, de tota edat i condició física, amb la intendència solucionada a base d'un servei de cuina professional i el suport dels campistes ("pringues" un dia sencer a canvi de trobar-te tots els àpats - de qualitat- fets la resta dels dies).

Per les persones amb fills és una solució ideal, ja que ràpidament es formen colles per grups d'edat i es poden combinar sortides de tota la família o activitats compartides amb altres famílies, amb grups de joves, en solitari, etc.

Aquest any, però, no he pogut compartir sortides de btt amb ningú. La bicicleta no deixa de ser  una opció minoritària en una entitat que ha estat vinculada des de sempre amb l'alpinisme i l'excursionisme. Però fer sortides des d'un campament base, on tothom explica les seves aventures quan et trobes a l'hora de sopar, i on comparteixes rutes i entorns d'interès, també val la pena.

Durant els campaments vaig fer 4 sortides en bici: Col du Granon, Col du Rochiles + Col du Galibier, Col des Ayes i uns descensos pel la telecabina de Briançon amb el meu fill i un amic seu.

Seguirà crònica de les sortides ...

dimarts, 20 de juliol de 2010

Les fonts del Segre

Ahir vaig disfrutar com un nen. Dues rodes, un gps i un manillar per portar-lo. La ruta la vaig trobar al Wikiloc. El darrer tram no el vaig fer, perquè s'estava fent tard i la calor ja apretava de valent. En total 44 kms. i 1200 metres de desnivell.
Vaig començar a pedalar a quarts de nou, des del camping d'Estavar, el centre d'operacions d'aquest juliol (i potser de les esquiades que desitjo fer aquest hivern)
Les primeres pedalades són per carretera, solitària fins a Sallagosa. Des d'allí una carretereta, també tranquila, fins a LLo. Passaven poc de les nou i em disposava a entrar a les Gorges del Segre. Camí totalment recomanable, asfaltat (bastament) en els primers quilòmetres, molt fresc i amb la companyia constant del riu, petit però que ja apunta maneres.

Al cap d'uns quilòmetres molt agradables el camí s'enfila per la falda de la muntanya deixant el riu al fons, i es dirigeix cap a uns prats de pastura on trobem el Refugi de la Culassa, a 1825 metres d'altitud, sota la carena que acull el Puigmal. Vaig aprofitar per esmorzar, un trist sobre de gel (havia oblidat les barretes, maleïda memòria), i disfrutar de la solitud i de les magnífiques vistes sobre el Carlit i el Puigpedrós, campions ceretans.

vista estirat al prat, fent companyia a les vaques a la vora de la Culassa



la carena del Puigmal, just a sobre les Fonts del Segre i el refugi de la Culassa





lluint maillot epic, les vaques al·lucinaven (i sort que no hi havia el toro)


Un cop rempresa la marxa, només em quedava una mica d'ascensió fins a trascollar (als 2050 metres d'altitud) cap a la vall veïna on, unes zigues zagues en una pista molt pedregosa em van portar ràpidament al poble d'Err.

En arribar-hi vaig tenir forces problemes amb el gps, ja que en moltes ocasions li costa orientar-se i et va enganyant (comença a donar voltes i no saps cap on et dirigeixes fins que ja has fet una bona distància en la direcció equivocada)

Superats el problemes de navegació, el track em va portar per un gr que transcorre paral·lel a la vall principal de la Cerdanya, amb uns rampots una mica desagradables al principi, però que al final paguen l'esforç. Arribat a Hix vaig preferir deixar el track, que encara anava a donar la volta per l'Oest de Puigcerdà, i dirigir-me directament per carretera cap a Estavar, on m'esperaven la família i la piscina.

Al final del dia una sorpresa molt agradable. De baixada a casa vam parar a sopar al poble de Toses, i  en buscar bar per sopar vaig parar el cotxe just al costat del blogaire Power, a qui vaig saludar. Una mica més lluny vaig veure dos admirats blogaires ciclistes, el Santi i l'Ada, que tenen la delicadesa de llegir les meves tonteries i a sobre el detall de deixar-hi comentaris. No vaig poder saludar-los personlament, perquè vaig haver de recular amb el cotxe, i amb la família i tot (que en aquell moment no estaven de massa humor!!) vaig preferir deixar les presentacions per una altra ocasió més tranquila.


dijous, 8 de juliol de 2010

La tonteria cansa

Dimarts d'estrena, sabatilles (bambes que deiem els de la meva generació) d'estiu que he pillat (que diuen els de les generacions d'ara) al Dr.Bike de Premià. Unes Northwave que faran joc amb les seves germanes de coll alt d'hivern.
I per estrenar-les, una sortida sense pretensions, una clàssica (tontòdrom en diuen els professionals). Pujada desde Teià cap a Sant Mateu. He tingut "mala sort". M'he parat al final de Teià, abans de deixar l'asfalt, per fer quatre estiraments, atès que sentia les cames molt tibants de jugar a volei i a ping pong amb els meus fills aquest diumenge. Durant la meva exhibició gimnàstica ha anat arribant un nombrós grup de beteteros. He esperat que sortissin, perquè no suporto -orgullós qué és un- que tota una colla et vagi passant mica a mica en una pujada punyetera. Tardaven a sortir, esperant els últims, i jo ja no sabia com posar-m'hi amb els estiraments.

Finalment ha sortit una bona part de la colla i m'he situat darrera d'ells, amb l'esperança -orgullós que és un- d'anar passant els més lents. Qui els va parir!! Es veu que no n'hi havia de lents en aquest grup!! Treient la llengua i amb les pulsacions a tot drap, he arribat al Coll de Clau patint com un animal per mantenir la posició, i a més un cop dalt sense poder parar a descansar -orgullós que és un- perquè ja havia esgotat la credibilitat dels estiraments abans de començar. He fet el cor fort i a aguantar -orgullós que és un- fins al cap d'un parell de corves, on quan ja no em veia ningú però per si de cas, he fet com que dubtava de quin camí agafar, si la dreta o l'esquerra.

Cagum l'olla, que hauré de comprar-me algun llibre d'autoajuda a veure si se'm passa aquesta tonteria de demostrar no se què a tot bitxu vivent amb bici. Em pensava que amb l'edat evolucionaria, però no hi ha manera!

A partir d'aquí, i ja desenganxat del maleït grup (ells que saben!) he tirat més tranquil i disfrutant de la pujada que queda fins a Sant Mateu (fins que he vist un puntet a la llunyania, i no ho he pogut evitar, ho confesso, l'he hagut d'atrapar. Altra cop les pulsacions pels núvols, però aquesta vegada en positiu, a l'atac!!)

Ai mare meva, pocs quilòmetres (20), però les cames ben petades (crec que les sabatilles noves estan acollonides perquè tenen més cap que el cap que les porta)

Al final he volgut repetir una trialera de baixada fins a Vilassar de Dalt i m'he perdut. Els camins encara estan embolicats pels efectes de les nevades. Ho he aprofitat, però: he anat a parar a un camp de proves per les tubeless, una vessant plena de cactus!! (aprofito per dir que n'estic encantat, de moment, un munt de quilòmetres sense cap punxada ni incidència)




La sortida s'ha acabat amb una remullada fantàstica al mar abans de la dutxa. Un privilegi sortir de casa amb les xancles, travessar per sota la carretera, i trobar-te amb una piscina immensa per tu sol. Tanta tonteria cansa, però al final sempre hi ha premi!

dilluns, 5 de juliol de 2010

Tornem-hi

Després d'uns dies de no escriure ja tocava posar-s'hi. La Epic Trail va ser un èxit (la crònica la penjaré al blog germà de Mountain Ruc quan recopili les fotografies dels companys, molt millors que les meves, entre altres coses perquè són les a les que hi surto jo, jeje).

El cap de setmana següent a la Epic vaig fer una sortida frustrada per l'Alt Urgell. Just quan coronava un coll per endinsar-me a Andorra des de la Seu, el temps es va girar i va començar una tempesta elèctrica que amenaçava d'atrapar-me. Després de "xupar-te" una pujada de més de 1000 metres de desnivell per una pista "pestosa", pedrosa i fastigosa en solitari, fa molt poca gràcia haver de renunciar a la baixada per la vessant verda i tornar, cagant llets, a passar per la pista "pestosa", pedrosa i fastigosa. Però trobar-te a 2000 metres d'altitud, en solitari i amb una tempesta no és una situació agradable. La prudència és el primer que se'm va ensenyar a casa, una família de muntanyencs "de tota la vida".
Va servir, però, per comprovar que la Epic no m'havia destrossat del tot, i que les cames encara funcionen.



I ja finalment, només una altra sortida, completament diferent. Per casa i amb molt bona companyia. El divendres passat vaig sortir acompanyat d'un ruc èpic i d'un perico maníac (coses de la zoologia metafòrica).



Una mala foto d'un bon company


Vam circular per camins prou coneguts però mai aburrits. Corriolets per la zona que hi ha entre Can Bruguera i la Riera d'Argentona que ha havia ensenyat, setmanes enrere, amb l'orgull de l'amfitrió, a la colla dels manies.



l'Èpic mesurant la magnitud de la tragèdia


Paradeta entre corriolets. Els vespres d'estiu al Maresme són una delícia


Una quarantena de quilòmetres que van inagurar el cap de setmana amb optimisme.


Diumenge, situat en el camping d' Estavar (nou centre d'operacions durant el juliol), havia preparat una sortida a les fonts del Segre, però va ploure bona part del matí. Una altra setmana serà.